“Ningú és el mateix abans i després de l’1 d’octubre”

Quan deixes de sentir-te víctima i deixes d’estar paralitzada, pots analitzar amb més calma què t’han fet a tu i als teus i veus que això no pot quedar sense resposta. Aleshores ho parles amb d’altra gent que també n’han patit les conseqüències i opinen com tu.

Sí. A Dosrius s’han obert dos expedients, un per Canyamars i l’altre per Dosrius mateix.

No ho sabem. El que ens ajuda és el fet d’anar tots junts. Jo personalment vaig estar a punt de no presentar-ne perquè tenia ganes que tot plegat s’acabés i estava molt enfonsada. Els crits de la càrrega policial no se’m van esborrar en molt de temps. Quan veus que no ets tu sol, això t’ajuda a tirar endavant.

Sí, perquè hi ha veïns que encara no se n’han sortit. L’afectació psicològica va molt en funció de la persona i del que va viure aquell dia. Ningú és el mateix abans i després de l’1-O.

Quan vam començar a parlar-ne pensàvem que a altres llocs hi hauria gent organitzada i que ens hi afegiríem, però el cert és que no, per sorpresa nostra. Molta gent s’ha aplegat però al voltant dels advocats que els defensen, però no com a ciutadans afectats. La intenció ara és fer una gira arreu del territori per donar a conèixer el projecte.

Tenim quatre objectius inicials, divulgar els fets de l’1 d’octubre, com a exemple de la defensa dels drets humans i de la llibertat d’expressió, i a fi que no es repeteixi. Facilitar en la mesura que puguem suport psicològic, com el que hem tingut a Dosrius, i l’assessorament legal per a qui hagi denunciat l’actuació policial o requereixi defensa jurídica. A llarg termini i en funció del nombre de socis, reivindiquem una comissió d’investigació per exigir responsabilitats polítiques i conèixer quines ordres es van donar i a qui.

Quan algú ens ho nega, hem de tallar per salut mental. Les persones que ho pensen no ho veuran mai perquè això significa replantejar-se aspectes personals que no volen fer ni estan disposats a escoltar.

No va ser casualitat. Van agafar pobles com el nostre per fer por. Ells tenien la intenció de fer mal a la població emocionalment perquè sabien que es trobarien famílies senceres i no gaire resistència. A més hem constatat que feia dies que ens vigilaven. Abans de l’1 d’octubre van veure una furgoneta blanca amunt i avall que després va aparèixer el dia del referèndum.

Ningú pensava que rebríem. Recordo la tensió que vam viure durant la jornada no tant pels vots sinó per les persones, després que a primera hora del matí demostressin el que eren capaços de fer a Canyamars.

Sí. Va ser al migdia. Vaig decidir anar a dinar amb la meva mare a casa, però el meu fill i el meu marit van dir-me que es volien quedar a l’escola. Quan hi vaig arribar, vaig veure passar pel carrer un munt de furgons i la sang se’m va glaçar. Vaig agafar la bossa i vaig arrencar a córrer cap a l’escola. La policia ja hi era i fent ziga-zagues entre els cotxes i els agents vaig aconseguir plantar-me força a prop de la porta d’entrada al pati. Allà em van aturar. Si ja estava tremolant, veure aquell desplegament em va espantar encara més.

Que no fèiem res de dolent i que a dins hi havia el meu fill i el meu marit. Només feia que repetir-los que tenia dret a entrar-hi. Vaig entrar en un bucle de terror i vaig començar a plorar descontrolada. Quan en van tenir prou, un agent va venir, va sacsejar-me i vaig acabar per terra. Aleshores van començar a insultar-me i amenaçar-me. El que em va matar psicològicament va ser que no vaig veure les càrregues però sí vaig sentir els crits. Fins que no vaig tornar a veure el meu marit i el meu fill que sortien de l’escola no vaig deixar de plorar. Tot i l’estrès del moment, tant l’un com l’altre estaven molt sencers però ells no sabien el que m’havia passat a mi. Per prescripció mèdica no vaig veure les imatges que em van gravar fins un mes i mig després. Els psicòlegs em van recomanar que havia de desconnectar del tot per recuperar-me, però ara ja em trobo molt més forta.