Ciència i investigació
La generositat salva vides
Augmenten les donacions privades a la recerca biomèdica
Mouen milions i ajuden a pal·liar l’efecte de les retallades públiques
Sant Joan de Déu, el model a seguir, recapta vuit milions anuals, el 40% de particulars
Estem a anys llum dels països anglosaxons, on retornar a la societat part d’allò rebut i fer donacions a institucions com hospitals o centres de recerca és gairebé un deure moral, però la consciència que el diner públic és limitat i tota ajuda és poca va calant a casa nostra. No hi ha cap organisme que, com passa a la Gran Bretanya amb el Cancer Research UK, recapti més de 1.100 milions al dia –ni cap xifra que se li acosti– però les aportacions de particulars a fundacions hospitalàries i centres catalans de recerca biomèdica s’han incrementat els darrers anys i han ajudat a compensar part de les retallades públiques –sobretot de l’administració central– arran de la crisi.
Pacients i familiars que fan petits donatius o munten activitats per recaptar fons són més comuns que els 1,5 milions d’herència que acaba de rebre l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), però hi ha de tot i tot suma. A Sant Joan de Déu (SJD), el centre que ha aconseguit moure xifres més espectaculars, l’any passat van recollir gairebé 8 milions d’euros en donacions. Al voltant del 40% provenien de particulars. La Fundació Clínic rep des de fa set anys entre 4 i 5 milions anuals.
“Les donacions no són un ajuda sinó el motor de la recerca; és així de cru”, assegura Glòria Garcia, cap del departament d’atenció al donant de Sant Joan de Déu. El cas d’aquest centre és estudiat per tots els altres: han passat de rebre l’any 2013 donacions per valor d’1,8 milions a 7,7, l’any passat. La meitat van destinats a recerca. Com explica Garcia, en aquest hospital pediàtric la gent està molt sensibilitzada perquè pateix en primera persona les limitacions de la inversió pública. “Quan demanes una beca per a recerca, el primer criteri que s’analitza és a quanta gent pot beneficiar la teva investigació, de manera que les malalties que afecten els nens gairebé sempre se’n queden fora, perquè representen una petita part de la població.”
Fa deu anys, Sant Joan de Déu va fer una aposta estratègica per implicar la societat i des de llavors intenten fer molta pedagogia: “Hem d’explicar que nosaltres també necessitem ajuda i informar què fem amb els diners.” També faciliten al màxim les donacions, potenciant iniciatives com el teaming (la donació d’un euro de la nòmina) o tancant acords amb companyies perquè ofereixin als clients la possibilitat d’arrodonir l’import de la compra donant-lo a l’hospital.
Sant Joan de Déu no forma part de la xarxa pública Centres de Recerca de Catalunya (Cerca), però com admet el seu director, Lluís Rovira, el seu model és allà estudiat perquè demostra que hi ha “marge de maniobra” per augmentar el nombre de donacions. Com recorda Rovira, hi ha centres Cerca –en total són 17 de relacionats amb les ciències mèdiques i de la salut– que reben un gran nombre de petites aportacions i també casos de grans injeccions de fundacions com la de Josep Carreras o la Cellex. De fet, el fundador de Cellex, Pere Mir, és considerat el gran mecenes de la ciència catalana. En el cas de grans donacions de particulars, explica Rovira, també es dóna “amb certa freqüència” el cas d’alguna herència, ja sigui en metàl·lic o en forma d’un pis o immoble.
Les beques del llegat
Fa dos anys, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps), vinculat a l’Hospital Clínic, va rebre un llegat d’1,23 milions. Per desig de la donant, havien de destinar-se al camp de les malalties mentals. El psiquiatre de la unitat de trastorn bipolar del Clínic José Manuel Goikolea és un dels professionals que s’ha beneficiat de les beques creades. Estudia si una intervenció psicològica curta i precoç en pacients que fan consums moderats d’alcohol o tabac pot ajudar a evitar que desenvolupin addicions.
Per Goikolea, una de les grans virtuts de les beques és que se’n van crear de sènior i de júnior. “Com que has de fer la residència i fins als trenta anys no ets especialista, és molt difícil tenir una trajectòria pròpia abans dels 35 anys, de manera que tots els concursos públics s’acaben donant a gent més gran i és molt difícil que la gent relativament jove lideri projectes.” Per a això serveixen les donacions, també. No només per augmentar la inversió en recerca –bàsic– sinó per dotar-la de flexibilitat. Com indica Joan Guinovart, director de l’Institut de Recerca Biomèdica, cada investigador ha de competir amb la resta de companys de l’Estat i la Unió Europea per aconseguir finançament. Les retallades públiques s’han notat sobretot en els fons espanyols però els investigadors catalans han aconseguit aixecar més diners dels concursos europeus. De tota manera, “tots aquests fons –recorda Guinovart– estan lligats al que has dit que faries; en canvi els diners de les donacions permetem actuar més ràpid si cal anar en una altra direcció, de manera que accelera molt la recerca si es detecten noves oportunitats”. Investigar és molt car. És una afirmació òbvia però que cal repetir. L’IRB estarà eternament agraït pels 1,5 milions de l’herència rebuda però és el que paga el Consell Europeu de Recerca per un sol projecte contra el càncer.
Canvi cultural
En els últims anys, totes les institucions han fet grans esforços per explicar a la societat què fan i com se’ls pot ajudar. L’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta (Idibgi) va crear el departament de mecenatge a finals del 2016 i tot i que les xifres encara són petites perquè representen el 2% del seu pressupost, han aconseguit passar en un any dels 48.622 euros als 116.264. Com explica el cap del departament, Ferran Pedró: “Es fan visites als laboratoris i també actes perquè se’ns conegui, hi ha qui llavors ens truca i s’interessa pel que fem, que és lluitar contra el càncer però també investigar en àrees com les neurociències o les malalties cardiovasculars.” “Hem complert força els nostres objectius d’establir un diàleg amb la societat gironina sobre la recerca biomèdica i, de mica en mica, anar creant una cultura de fundraising [captació de fons], tan habitual en països anglosaxons”, reflexiona.
Els centres de recerca agraeixen qualsevol mostra de suport, de la més petita –avis que deixen a la recepció de l’hospital cinc euros, persones que truquen lamentant que només poden ajudar amb deu euros– fins a la més astronòmica però voldrien canvis per fer créixer el nombre de grans donants. Per exemple, una millora de la desgravació fiscal, ja que com recorda el director de la institució Cerca és molt bona per a aportacions de menys de 150 euros però baixa a mesura que s’eleva la xifra. També reclamen que la major conscienciació social vagi acompanyada de més recursos públics. Les crítiques més grans són per a l’administració central, a qui acusen de no apostar per a la recerca. En general, s’aproven les polítiques de la Generalitat –sobretot iniciatives com el programa Icrea per captar talent i fer tornar científics catalans que treballen a fora– però hi ha la percepció que cal augmentar ja el pressupost. Com recorda Joan Guinovart, la inversió del govern fa sis o set anys que està congelada i ha arribat l’hora d’apujar-la. “Augmentar el pressupost entre 30 i 40 milions tindria un impacte importantíssim”, afirma.
Cal més pressupost
Per Miquel Àngel Pujana, director del programa contra la resistència terapèutica del càncer de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), “cada cop hi ha més consciència de la necessitat de contribuir de forma personal en la investigació biomèdica més enllà dels impostos, però l’augment de donacions privades ni de bon tros ha compensat tot el que hem perdut”. “La inversió pública ha caigut entre un 20 i un 30% i els investigadors ens hem hagut d’ajustar molt”, sosté. L’ICO de l’Hospitalet de Llobregat –també n’hi ha a Girona i Badalona– va rebre l’any passat en donacions gairebé 19.000 euros, un 75% de particulars.
En el cas de la fundació Clínic, com explica el seu director Elías Campo, va ingressar el 2017 gairebé 4 milions en donatius, mecenatges i llegats, el 15% de particulars. Les aportacions, explica Campo, són “constants” però n’hi ha “que compleixen de forma extraordinària la doble missió de captar fons i sensibilitzar la societat, com el projecte Ari”. La ciència no havia progressat prou per curar la jove Ariana Benedé, malalta de leucèmia, però ella va lluitar perquè els que vinguessin al darrere tinguessin més oportunitats i gràcies a la recollida d’1,13 milions d’euros i la generositat de prop de 1.500 particulars, deu pacients que no havien respost al tractament convencional s’estan beneficiant de la nova teràpia.
LES FRASES
Una herència d’1,5 milions per controlar la metàstasi
L.B.La identificació d’una proteïna que manté adormides les cèl·lules del càncer de mama que generen metàstasi és una de les últimes contribucions de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), que acaba de rebre una herència d’1,5 milions precisament per avançar en aquest tipus d’investigacions. Els metges cada cop controlen més els càncers primaris però saber per què hi ha unes cèl·lules que s’escapoleixen del sistema de defensa i, sent invisibles a tot sistema de detecció, es mantenen inactives un, deu o vint anys i de cop es reactiven i creixen de forma agressiva és un dels enigmes de la ciència que, un cop desxifrat, salvarà més vides. Eduard Batlle és cap del laboratori de càncer colorectal de l’IRB i un dels investigadors que intenten respondre aquesta i altres incògnites.
“En la metàstasi, les cèl·lules canceroses han d’aprendre a comunicar-se amb altres cèl·lules del cos per corrompre-les, per ensenyar aquestes cèl·lules canceroses a regenerar la malaltia en un òrgan distant”, explica. “Entenent de manera precisa la comunicació entre els diferents tipus cel·lulars del tumor podem imaginar noves maneres de diagnosticar i tractar els pacients” i és per això que el seu equip –entre 15 i 20 persones– fa sis anys que hi treballa.
Com lamenta Batlle, fins i tot en grups potents com el seu, sis anys de “retallades continuades” es noten. El govern de l’Estat ha abaixat molt els fons, relata, però en tot cas la societat ha de ser conscient que “el diner públic és molt limitat”. Com relata, recursos com el llegat filantròpic que ha rebut l’IRB donen als científics flexibilitat per poder obrir línies d’investigació noves o allargar les existents. També els estalvien hores de feina, les que fan servir per intentar captar diners i que és temps que no poden dedicar a la seva raó de ser, la recerca.