Cultura
Des del Prado de Madrid fins a Gombrèn
El metge i historiador ripollès Eudald Maideu inicia una campanya per reivindicar que el museu madrileny faci arribar una rèplica del frontal de Solanllong
Diu que caldria fer el mateix amb altres peces del romànic
Al Ripollès, el doctor Eudald Maideu, una de les autoritats més rellevants en matèria d’història comarcal, lidera la proposta de reclamar al Museu del Prado de Madrid el frontal romànic de Sant Esteve de Solanllong (Gombrèn). Coincidint amb l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, ha iniciat el procés, juntament amb el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, i espera que aviat s’iniciïn les gestions de les administracions local i comarcal i que es pugui fer extensiva la petició de recuperació a altres còpies de la resta del patrimoni venut o espoliat. “No volem recuperar-ho amb el 155, ni protagonitzar un altre Sixena a la inversa, sinó fer-ho de manera civilitzada”, afirma Maideu.
Per entendre l’exili del frontal de Solanllong, cal emmarcar-lo en la passió que hi va haver per l’art romànic entre finals del segle XIX i principis del segle XX, cosa que va provocar que en aquella època molts marxants fessin compravenda de nombroses obres d’art dels temples, sobretot del Pirineu, aprofitant-se en molts casos de l’estat de degradació que presentaven o de la ingenuïtat dels propietaris i rectors. Un dels compradors d’art més actius va ser mossèn Godaiol.
En el cas del frontal de Solanllong, la jugada no li va sortir bé. Va oferir 500 pessetes (3 euros) al propietari –l’ermita forma part d’un conjunt juntament amb la casa forta–. L’home volia més diners i, quan el mossèn hi va tornar, ja se l’havia venut per 1.000 pessetes (6 euros) a un altre marxant, que posteriorment el va revendre a José Luis Várez Fisa, un banquer i empresari basc. Els gestors del Museu del Prado, en veure la rellevància de la peça, el van fer membre del patronat del museu i el van eximir de pagar impostos, amb la condició que el llegués perquè es convertís en l’eix vertebrador de l’exposició de romànic d’aquest equipament. Ho va fer el 2013, van posar el seu nom a la sala en qüestió i la va inaugurar la reina ara emèrita d’Espanya.
Eudald Maideu ha explicat que hi ha altres obres del romànic ripollès que s’han recuperat i han anat a museus de bisbats, però reivindica que, allà on s’han fet bones reconstruccions i fins i tot hi ha museus, com a Gombrèn, estaria bé que la gent hi pogués veure les rèpliques. “Ja es poden quedar on són, perquè després del 1939 no hauria quedat res a causa de la Guerra Civil”, afirma. A tall d’exemple, ha recordat que a Mataplana van arrencar el retaule barroc i el van cremar a dins la nau. Malauradament, el mossèn ho va voler restaurar amb l’escàrpia i el martell, i només hi van quedar pintures a l’absis i una part de la biga romànica que es va fer servir com a suport.
Assenyala que, això no obstant, es van produir algunes accions arriscades que van salvar patrimoni, com en el cas d’un veí que va evitar que es cremés una calaixera amb l’excusa d’utilitzar les robes litúrgiques per fer vestits per a les seves filles.
El “forat negre” del sector oest del Ripollès
El doctor Eudald Maideu afirma que hi ha un veritable “forat negre” quant al romànic del sector oest de la comarca del Ripollès. Ell parla de romànic “ignorat, ara espoliat o perdut” per referir-s’hi. Coincideix majoritàriament amb els dominis del Bisbat de Vic a la comarca, amb una part dels del Bisbat d’Urgell i molt testimonialment amb els del de Solsona. Una situació que, segons ell, contrasta amb el territori ripollès del Bisbat de Girona, on es conserven la majoria dels originals de les joies romàniques com ara la majestat de Beget, el monestir abacial de Camprodon i, per citar-ne un altre exemple, el retaule de Llanars, fins a mitjan segle passat del Bisbat de Girona i ara del vigatà.
La llista del patrimoni venut o espoliat és llarga: dos retaules angèlics del conjunt monumental de Mataplana; una lipsanoteca i retaules laterals d’altar de Montgrony; una majestat de la zona –ara es discuteix si és de l’escola andorrana– dipositada a la Universitat de Yale (EUA); una altra majestat de Sant Romà d’Aranyonet; el baldaquí de Santa Maria de Ribes de Freser; els retaules frontals i laterals de Toses i sobretot el seu baldaquí –considerat únic al món–, que van acabar al Museu Episcopal de Vic a canvi de la reparació del teulat del temple ripollès, etc. Hi ha moltes vies que Maideu defensa per restituir aquest patrimoni: entre d’altres, rèpliques que siguin treballs finals d’estudis universitaris relacionats amb la matèria. El doctor Maideu i el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès pretenen obrir un ampli debat ciutadà, polític i científic.
Un dels pocs exemplars del romànic avançat del Pirineu
J.C
El frontal de Solanllong és una peça romànica excepcional, perquè és un dels pocs exemplars de cronologia avançada de l’etapa del romànic d’aquesta zona del Pirineu. Ho explica el conservador en cap de l’àrea de romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Jordi Camps. Ell mateix informa que és una peça creada a l’entorn de l’any 1200 i que presenta una estètica que es comença a acostar a la gòtica. Camps detalla que les figures que conté tenen més corporeïtat i gestualitat, i que ofereix detalls que són una clara mostra de les relacions de la Mediterrània amb el món bizantí.
Està pintat al tremp –tècnica que consisteix a dissoldre aglutinats i diluir colors– i inclou composicions que utilitzen el guix per donar un efecte de relleu, pintades amb vernissos per oferir un efecte de riquesa a través dels daurats.
La composició artística consta d’una figura de Crist sota la representació de la Maiestas Domini, un pantocràtor, que està envoltat dels evangelistes i que inclou l’escena bíblica de la visita de les Maries al sepulcre de Jesús, que és una composició poc habitual.
Pel que fa a les còpies d’elements del patrimoni cultural, el conservador en cap del romànic del MNAC manté que existeixen diverses possibilitats a l’hora de crear rèpliques d’obres d’art. En el cas del frontal de Sant Esteve de Solanllong de Gombrèn, destaquen especialment dues tècniques: la còpia fotogràfica amb paper gel –que ofereix perdurabilitat i fidelitat a l’original– i les còpies manuals.
En qualsevol cas, segons Camps, hi ha d’haver garanties que es donen unes mínimes condicions per fer-ho. En aquest sentit, assenyala que cal que les rèpliques presentin una mínima diferència respecte a l’original, que no el desvirtuïn, que a l’espai on s’exposen es faci constar que es tracta de còpies i que per crear-les s’utilitzin tècniques no invasives amb l’objectiu de preservar l’original.