“Es va negar a visitar Roma si el Vaticà no canviava”

Fa un temps encara parlava del Parkinson, que ja fa molts anys que el té, com del “germà Parkinson”. Des de fa uns tres anys parla del Parkinson grileiro; els grileiros són lladres i ell sent que el Parkinson li està robant la vida, precisament perquè li ha tret autonomia, en aquests moments li dificulta molt la parla, quan ell és un home de comunicació; li dificulta la mobilitat, la lectura, escriure. Les felicitacions que rebrà pel seu aniversari difícilment les podrà escoltar si li truquen i tampoc les podrà llegir. Les hi llegiran, però. Està com un home de 90 anys, molt treballat i molt desgastat per la lluita que ha portat tota la vida, la tensió constant.

En Carles Cases interpretarà, amb Jordi Farrés, Núria Cols i Pau Lligades, la suite Araguaia, que va compondre després de visitar-lo al Mato Grosso, i també tocaran espirituals negres. Hi haurà intervencions d’algunes persones que han estat allà amb en Pere i coneixen la situació i d’alguns amics seus, entre altres en Francesc Escribano, que va escriure Descalç sobre la terra vermella, on s’explica la seva vida; Maritxu Ayuso, també de l’Associació Araguaia, i que visita amb freqüència en Pere. A la llibreria Claret, a més, s’hi ha inaugurat una exposició.

Gràcies a la lluita d’en Pere i el seu equip i dels mateixos petits camperols, dels pagesos i dels indígenes, la situació que es viu a la zona del Mato Grosso és diferent de la d’altres zones semblants del Brasil. S’hi han mantingut alguns dels drets defensats i pels quals s’ha lluitat. Però després d’aquest darrer cop d’estat de mà blanca amb el Temer i tota aquesta colla, que són terribles, la lluita ha de continuar més que mai perquè la situació ha empitjorat. S’està anant enrere en relació amb molts passos i guanys que s’havien aconseguit al llarg dels anys.

Molt senzill. Ell diu: “Nosaltres hem triat l’opció de viure com la gent d’aquí, de São Félix, ara el nostre poble, el nostre país. Els petit camperols, les famílies que estan vivint aquí, no tenen possibilitats econòmiques per viatjar al primer món. Nosaltres tampoc. Ja sabem que ens ho poden pagar..., però els diners que ens arriben són per fer el treball amb la comunitat, no són per viatjar.” Això ho va tenir molt clar quan va començar tot el conflicte, després de la publicació de la seva primera carta pastoral, Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi, on feia una sèrie de denúncies, i amb tot el que va comportar va tenir clar que si sortia del Brasil no el tornarien a deixar entrar. No va tornar ni per la mort de la seva mare.

Abans de Joan Pau II hi va haver un moment que semblava que el govern brasiler el volia expulsar del país, però aleshores hi va haver una intervenció de Pau VI, que va dir: “Tocar el Pere Casaldàliga és tocar el papa.” A partir d’aquí tant l’Església conservadora del Brasil com el govern el van deixar estar.

Joan Pau II no entenia res des de la seva Polònia comunista i excomunista i tot el que ell havia viscut. No sé si va fer gaires esforços per entendre la teologia de l’alliberament... En Pere es va negar a fer les visites pastorals que han de fer els bisbes cada cinc anys; va fer un parell de cartes obertes al papa dient-li que ell no anava a Roma de visita pastoral perquè va dir que creia que el Vaticà s’havia de reformar, perquè a l’Església hi ha moltes coses que s’han de canviar... Les cartes les feia també com a cartes obertes. Fins i tot va fer un poema, Deja la curia, Pedro... Ves-te’n del Vaticà, deia, i desmantella tot aquest tinglado.... Diria que allò ara es va complint amb el papa Francesc.

Sí. Ja abans de l’època de Joan Pau II ja va tenir alguna amenaça molt clara que el volien matar; van enviar pistolers dues o tres vegades. Això ha continuat..., i fa cinc o sis anys va haver-hi un altre intent d’assassinar-lo i per això va haver de marxar de São Félix unes setmanes. Una cosa que li ha pesat sempre va ser l’experiència de viure el 1976 l’assassinat del pare João Bosco Penido Burnier, a qui van confondre amb ell.