“L’agorafòbia és la mare de totes les fòbies; és la por de tenir por”

El vaig escriure per donar a conèixer aquest trastorn mental, que és poc conegut i poc detectat pels professionals. Hi explico la meva experiència personal. Vaig estar un any tancada a casa i només sortia al carrer, acompanyada pel meu home, per visitar tot tipus de metges. I sempre em donaven el mateix diagnòstic, el de depressió. Em van donar un munt de pastilles i jo no millorava, ans al contrari, empitjorava. Fins que, arran del canvi de metge de capçalera, la nova metgessa va fer un canvi de diagnòstic i em va parlar per primer de cop d’un trastorn d’agorafòbia.

L’agorafòbia està mal entesa. Àgora vol dir “plaça” i fòbia, “por”. I la gent entén l’agorafòbia com por als llocs oberts, però no és cert. L’agorafòbia és la mare de totes fòbies. La definició perfecta és “por de tenir por”. I hi ha un 4% de la població que en pateix.

Les persones que tenim aquest trastorn comencen un bon dia amb un atac de pànic en un lloc determinat, pot ser al súper, a la feina, anant pel carrer... i no sabem què ens passa. Un atac de pànic és brutal. Tens unes sensacions físiques molt fortes. El cor batega molt ràpid, tens sensació d’ofegament, hiperventiles, et mareges, tens suor freda... tens la sensació que t’estàs morint. I després d’un atac de pànic tens molta por que es reprodueixi, i aleshores comencen les conductes d’evitació envers els llocs on es produeixen els símptomes, fins al punt que et quedes tancat a casa. I no és no voler sortir, sinó no poder fer-ho. Tens por de tot.

L’ideal és anar a la consulta del psicòleg, a la del psiquiatre, és a dir, prendre fàrmacs, i fer teràpia de grup. Aquestes són les tres coses que he fet jo. Formo part de l’Associació Gironina d’Agorafòbia, que l’any passat va complir vint anys i que va ser creada per la persona que la presideix, Quim Vencells, de Palafrugell. Fa vuit anys que hi soc i ens trobem cada dilluns i fem teràpia de grup. Sento que som una família i que tots parlem el mateix idioma, perquè tots hem patit o patim el mateix. Cal tenir en compte que aquest és un trastorn que és difícil d’entendre, perquè aparentment et trobes bé i sembla que no tens res. Però no és així. Tenim una malaltia mental que ens limita en moltes situacions.

En el meu cas, la medicació. Però crec que és un trastorn que no es pot curar. Pots arribar a portar una vida més o menys normal. És com una paparra que està sempre dins del cap i que, de tant en tant, ens fa notar que hi és. Els afectats hem de tenir unes rutines, seguir unes pautes. Si alguna cosa trenca aquesta rutina, tenim més angoixa i l’angoixa acumulada pot desembocar en un atac de pànic.

Vaig haver de deixar la feina perquè tinc molts alts i baixos. Hi ha dies bons i dies dolents. No puc agafar compromisos a llarg termini perquè no sé com m’aixecaré al matí. M’ha canviat molt la vida, a mi i a la meva família. Hi ha recaigudes i, tot i fer les tres coses que he esmentat, no he aconseguit mai estar estable.

Pot aparèixer per un component genètic i també per un cúmul d’estrès i angoixa continguda durant molt de temps. Arriba un dia que tot això desemboca en agorafòbia. Aquest és el meu cas. També pot passar que, de petit o jove, hagis tingut un episodi de molta angoixa i que, per protecció, l’hagis esborrat de la memòria, però allò encara és dins teu i aquesta angoixa la portes fins que un dia el got vessa. Tots hi estem exposats, sobretot amb el ritme de vida que portem. No dediquem temps al nostre cos. I ens hem de cuidar, perquè l’estrès pot passar factura i és una factura molt cara.

Jo soc molt afortunada, perquè tinc una família que m’ha ajudat sempre sense entendre per què hi ha un dia que puc agafar el cotxe i anar a Girona i l’endemà no ho puc fer. Ni jo mateixa entenc el perquè. I després de vuit anys hem arribat al punt de normalitzar-ho. Hem après, ells i jo, a conviure amb aquest trastorn. Però hi ha gent que s’ho passa sola. I és molt trist, però quan dius que tens una malaltia mental la gent posa tothom dins del mateix sac i et miren diferent. I de trastorns mentals n’hi ha de molts tipus. La gent que no ho explica és perquè té por de ser rebutjada.

Al principi jo tampoc no ho explicava, fins que em vaig adonar que és una malaltia com una altra. I em vaig decidir a publicar el llibre per si puc ajudar algú que es troba en aquesta situació i s’hi pot reconèixer, o pot identificar un familiar o un amic. Que sàpiga què té i on pot adreçar-se.