Promoure el talent femení, una qüestió de país

La setmana passada es publicava el QS Ranking, un dels rànquings de referència internacional, on el sistema universitari català es tornava a situar entre les posicions més destacades del món. Sortir bé als rànquings és un element de reputació rellevant de cara a la societat. A banda dels inqüestionables mèrits individuals i col·lectius, és innegable que les universitats han situat els rànquings en l’eix de la seva estratègia, hi destinen recursos i capten l’atenció de les polítiques universitàries.

I en matèria d’igualtat, com estem? Catalunya ha estat pionera en el desplegament dels plans d’igualtat a les universitats i centres de recerca, tenim universitats referents internacionals en la matèria, i la nostra Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre homes i dones se situa entre les més progressistes del nostre entorn. Però, en canvi, els indicadors del sistema universitari i de recerca, elaborats per la Comissió Dona i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya, mostren que els avenços són molt més lents del que voldríem. Un 59% dels graduats són noies però, a mesura que s’avança en la carrera acadèmica i científica, es van perdent pel camí: lideren només el 25% dels grups de recerca, ocupen el 20% de les càtedres i, actualment, només hi ha una dona rectora a Catalunya. Només són alguns dels indicadors que posen de manifest el fenomen leaky pipeline, la metàfora de la pèrdua de talent femení en l’avenç en l’escala acadèmica, com una canonada foradada.

Són molts encara els discursos, dins i fora de la universitat, que cal vèncer. A poc a poc els discursos negacionistes van quedant arraconats, sigui per convenciment o perquè no són políticament correctes.

Però en canvi són encara molt presents els discursos que menystenen la desigualtat o la minimitzen, que afirmen que ja tenim igualtat d’oportunitats legal, i que la real ja arribarà amb el relleu generacional; que les polítiques d’igualtat a les universitats hi han de ser, però que sempre hi ha temes més estratègics o prioritaris. Com els rànquings universitaris, per exemple.

Una cosa la sabem del cert: el pas del temps per si sol no ho solucionarà. L’últim informe del Fòrum Econòmic Mundial diu que els avenços en matèria d’igualtat s’han frenat de manera dràstica els últims anys, i que la bretxa de gènere a l’entorn laboral trigarà 217 anys a tancar-se. Dels 144 països analitzats, al capdavant se situen Islàndia, Finlàndia, Noruega o Suècia, i a la cua, Xipre, Grècia o Malta. Cal decidir on volem ser com a país. I actuar. Sabem que el coneixement, i el talent, són el nostre principal actiu. Les universitats s’han de comprometre per situar la igualtat de gènere com una prioritat estratègica si volem que el sistema universitari i de recerca català del futur sigui reconegut internacionalment també pels seus valors en inclusió i equitat. Preservar i promoure el talent femení no és només una qüestió de justícia, sinó també de progrés econòmic i social.