La vaga prohibida

Des de fa anys, les autoritats franquistes recelen dels treballadors de l’empresa Industrias Químicas y Tartáricas, més coneguda com “els Químics”. En un informe del 1946, la Guàrdia Civil remarca que 100 dels 130 operaris que hi treballen es poden considerar d’idees esquerranes i s’han mostrat especialment refractaris a participar en una manifestació d’aquell any contra el comunisme. Segons el mateix document, a l’interior de l’empresa s’ha arribat a cantar La Internacional.

El recel no sols es manifesta amb les idees dels treballadors, sinó fins i tot amb les entitats catòliques que intenten fer-hi forat. En un informe adreçat al governador civil sobre les activitats de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) a la demarcació de Girona i datat el 1961, es remarca “la intromissió d’aquests grups [...] als centres de treball” i es posa com a exemple el cas dels Químics, on els treballadors han estat “encoratjats per alguns dirigents de la GOAC” i fins i tot han tingut “l’assessorament del Molt Il·lustre Dr. Damián Estela, rector del Seminari Conciliar”. El document, doncs, posa de manifest la complicitat entre els treballadors i alguns sectors del catolicisme, i el recel de les autoritats franquistes sobre aquests vincles. En tot cas, l’actitud de les bases catòliques contrasta amb la del bisbe de Girona, Josep Cartañá, que s’inhibeix en el cas i el deixa en mans de les autoritats laborals.

En aquest informe se’ns ressegueixen els antecedents d’un conflicte que esclatarà obertament alguns mesos després. El motiu de discòrdia són les retribucions assignades per treballar els diumenges i els dies festius, però també les condicions salarials, que contrasten amb l’increment del cost de la vida. En un primer moment, la protesta consisteix en una plantada de dues hores el dia 8 de maig, però a principis del 1962 la tensió arribarà a un punt insostenible i, després de cercar debades la implicació de les autoritats laborals i fins i tot eclesiàstiques, es veuran obligats a idear mesures de pressió. Es tracta d’un moment especialment convuls, amb un seguit de vagues a les conques mineres asturianes i amb alguns conflictes oberts en empreses de Barcelona.

Malgrat el silenci de la premsa d’aleshores, els informes adreçats al governador civil no deixen de traslladar un ambient d’intranquil·litat i conflicte en algunes empreses gironines. Per posar-ne un exemple, el 28 de març, quan el conflicte als Químics està en plena efervescència, el cap de la Guàrdia Civil d’Anglès informa del repartiment d’unes esqueles entre les treballadores de la Burés en què es denuncia la falta d’un conveni col·lectiu i en què s’acaba dient: “Pare nostre, que esteu a Madrid, que us dieu Franco, perdoneu els nostres deutes, així com nosaltres perdonem els qui ens estan robant.” I, pocs dies després, la tensió se situa a l’empresa Fita de Figueres, on els obrers es neguen a fer les hores extraordinàries. El malestar, doncs, és considerable, i un dels epicentres serà la indústria dels Químics. En aquest cas, els treballadors optaran per un recurs inèdit a les comarques gironines: reduir voluntàriament el ritme de treball o, dit en la terminologia de l’empresa, dur a terme una “disminució voluntària i continuada en el rendiment normal del treball”.

Es tracta d’una vaga encoberta, atesa la impossibilitat d’exercir el dret de vaga en el marc de la legislació franquista. El Fuero del Trabajo, aprovat en plena Guerra Civil, considera “delictes de lesa pàtria” els “actes individuals o col·lectius que d’alguna manera pertorbin la normalitat de la producció o atemptin contra aquesta normalitat”, i el Codi Penal del 1944 qualifica la vaga com un “delicte de sedició”. La protesta dels treballadors, extremament atrevida, s’inicia el 12 de febrer entre el personal destinat al muntatge de filtres de premsa i esdevé especialment evident a partir del 15. Si ens atenim als informes que rebien periòdicament els directius de l’empresa, s’hi van afegir els tres torns de treball. El 17 d’abril, l’empresa pren una decisió contundent. Decideix acomiadar setze treballadors. La decisió generarà una onada de solidaritat sense precedents. Es recullen diners, i organitzacions com ara Càritas ofereixen ajuda als acomiadats. Contràriament, el delegat de Treball, Tomàs Gay de Montellà, pare de l’actual president de Foment del Treball, no només considerarà correctes els acomiadaments, sinó que autoritzarà l’empresa “perquè prengui les mesures que estimi pertinents per al restabliment de la disciplina”. El governador civil, a més a més, hi enviarà la Guàrdia Civil per tal de “restablir la disciplina”.

El cas va seguir per la via judicial i va arribar fins al Tribunal Central del Treball, que va donar la raó a la Magistratura Provincial i als empresaris, com acostumava a fer. Els obrers, doncs, van perdre la batalla; però, amb la seva actuació, van demostrar que no estaven disposats a sotmetre’s als abusos.