“Radio Mi Amigo va promoure Platja d’Aro entre milions d’oients europeus”

Tenia informació tènue per dues vies. D’una banda, quan vaig engegar Ràdio Platja d’Aro, el 1983, vaig coincidir amb un tècnic de l’antiga emissora que s’havia quedat per aquí, que em va explicar coses que en aquell moment tampoc em van despertar gaire curiositat. Tenia la mateixa sensació que molta gent d’aquí, sospites d’un fenomen desconegut. I de l’altra, farà quatre o cinc anys vaig preparar un treball sobre la història de les emissores de ràdio a la Costa Brava. Des de Ràdio Liberty, les primeres emissores del Movimiento, les parroquials dels anys cinquanta i Radio Mi Amigo. Aleshores em va picar la curiositat i vaig veure que aquesta emissora podia tenir més interès del que havia pensat.

Primer vaig començar a recopilar articles, materials i testimonis vius de primera mà. Quan vaig presentar-lo al concurs del premi hi vaig dedicar més hores.

Van arribar aquí a inicis del 1975, fugint de la persecució del govern belga pel fet d’emetre de manera il·legal des d’un vaixell en aigües internacionals, ja que aleshores l’espai radioelèctric era un monopoli estatal, i van funcionar fins al 1978. El promotor i líder era el flamenc Sylvain Tack, que s’acabava de fer una casa a Platja d’Aro, i només aterrar aquí va trobar l’oportunitat de promoure el municipi entre els milions d’oients europeus, a Bèlgica, Holanda, França...

No acaba de quedar clar si Platja d’Aro li va demanar ajuda o va ser iniciativa seva. Però s’hi va involucrar de ple, i els responsables turístics d’aquí n’estaven encantats, malgrat que no deixava de ser l’amo d’una emissora pirata i de tenir una aura de clandestinitat. Però van saber trobar les sinergies positives per promocionar Platja d’Aro i altres poblacions, com ara Lloret, també en van treure profit.

Les emissions, amb sort, arribaven a França, sobretot al nord. La gent normal, que escoltava la ràdio aquí, no se’n va assabentar. I a més, emetien en neerlandès.

Ells bàsicament van fer servir el xalet del Mas Nou per enregistrar els programes en cintes de magnetòfon, que posteriorment transportaven fins al vaixell. Quan les coses se’ls van posar més complicades, per la pressió policial, van passar a fer-ho en simples cassets, que els deixaven caure des d’un helicòpter amb queviures, aigua dolça i gasoil per fer anar el vaixell i els generadors elèctrics.

Havien travat amistat, per exemple, amb en Jordi Comas. I el concurs El amor se cita en Playa de Aro, on des dels anys seixanta sortejaven estades entre desenes de parelles de casats a l’hotel Aromar, es va començar a promocionar a l’exterior, fins a potser 10.000 participants. Tack, que pensava a l’engròs, també va noliejar una línia de tren fins a la Costa Brava. O una connexió aèria que només va durar un estiu. Això va obrir els ulls al sector turístic d’aquí.

A les acaballes del franquisme, el règim va tolerar l’activitat, tot i la pressió dels governs de Bèlgica i Holanda. Hi ha retalls de premsa d’autoritats donant a entendre que no feien cap mal. Però el 1978, quan el nou govern de la transició comença a signar diversos convenis internacionals, entre els quals la Convenció d’Estrasburg, que prohibia la pirateria marítima, es va posar fi a la tolerància.

Crec que en la marxa de l’emissora també va influir el fet que el darrer alcalde franquista de Castell-Platja d’Aro, Joan Cargol, va haver de deixar el càrrec, i tot plegat va refredar la col·laboració.

Va acabar arruïnat. El 1979 se’n va anar cap a Haití, a emprendre nous negocis. Es va fer amic del dictador Duvalier, que aleshores encara manava allà, i va muntar una sala de festes, però algú el va ensarronar perquè tornés a Europa amb droga amagada en una cama enguixada, i va acabar a la presó. És una biografia de pel·lícula, i de fet a Bèlgica hi ha projectes per sufragar una producció. Va començar fent gofres, i d’un obrador artesanal en va fer un imperi. I d’aquí va començar a promocionar el cantant Paul Severs, amb una discogràfica i mitjans propis.