“La feina que més m’agrada és crear produint artistes”

He fet tot Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Los 40 Principales, Cadena Dial, Cadena 100, Europa FM, Melodia FM i d’altres estatals i moltes de petites. BCA Music som els que més sonem a l’Estat perquè tenim entorn d’un milió i mig de sintonies tocades a l’any.

Com que la ràdio no té imatge la idea dels jingles és intentar donar un so personal a l’emissora. A una emissora informativa es busquen harmonies i tensions rítmiques que sonin a notícia. Si ha passat quelcom se li dona tensió amb orquestra o electrònica; el magazín, en canvi, pot ser més suau. Als esports busquem rapidesa i sensacions. Després hi ha el logo, que és la imatge de la marca.

Exacte. En ser àudio has de buscar que la gent ho identifiqui. I per franges horàries vas treballant el dia. Per exemple, a Catalunya Ràdio tenim quatre formats. La mateixa sintonia però amb un caràcter de despertar, d’estar treballant o d’estar més tranquil al vespre. Això és molta feina, milions i milions d’hores fent petites coses que la gent no detecta però que si es traguessin quedaria tot molt buit.

Sí, molt. Com que falta el vídeo no pots posar una sintonia molt plana, sinó no saps que estàs en una notícia. Marques que ha acabat una cosa i en comença una altra i es fa a mida del que vol l’emissora a cada moment. El cap de setmana és una altra història, hi ha notícies però s’escolten amb més tranquil·litat. La tensió és igual però els formats no són tan eloqüents.

Depèn. Si tens èxit la mantens molt de temps. Fa dos anys o tres que no canviem la sintonia a Catalunya Ràdio. Jo havia fet coses que volien trencar amb el que hi havia anteriorment.

Si parlem d’Europa FM o dels 40 Principales, en mig any ha canviat el corrent musical i no pots quedar-te en els jingles de fa mig any. Queda obsolet.

Em demanen molta electrònica però amb alguna cosa tocada. El nou pop és electrònic, amb guitarra i piano, però el que està al voltant és electrònic. La barreja del pop amb l’electrònica és molt interessant.L’electronic pop és pràcticament el 80% de la música que es fa al món.

A la música professional, uns 35 anys i fent jingles, des del 1990.

No, la feina que més m’agrada és crear produint artistes. De vegades ho componem tot i de vegades ells venen amb la música i els hem de produir. Per exemple, fa molts anys vam descobrir Sergio Dalma. Fa 25 anys vam fer Esa chica es mía, una cançó que ningú volia llavors i que encara la continua tocant. Ara estem amb una noia que es diu Kubo, al principi li vam compondre nosaltres, va entendre què volia i ara compon ella.

He treballat amb Dalma, amb Juan Gabriel, amb El Puma, amb Los Amaya, Peret, Rumba 3, Fórmula Abierta... un munt.

Vaig començar autodidacte amb la guitarra, vam començar a assajar un grup de nois molt joves, de 14 anys, i ens van començar a veure i agradàvem. Anàvem aprenent sense pressa i conforme ens anaven trucant per tocar anàvem aprenent segons el que ens demanaven. Jo sempre deia que sí a tot i després m’espavilava per aprendre.

Jo vivia a Miami i soc molt amic de Ricardo Campoy, director de Vale Music. Cap al 2000-2001, juntament amb Gestmusic va sorgir l’oportunitat de fer un programa que es diria Operación Triunfo. Jo estava molt bé a Miami però em vaig comprometre a provar a OT quinze dies. El primer programa va tenir un 75% de share.

Ha estat molt bonic poder participar a llocs on has inaugurat coses. Però li poso un suspens al programa des del primer dia. Al programa li importava un rave fer artistes. Si estem amb gent que ens permet fer estrelles, encara que només en surti una, fem-ho ben fet i marquem l’estil dels nois de mica en mica. Té un repertori molt dolent, gens coherent amb la gent jove, volen fer un programa sense uns bons experts que treguin suc als artistes. No vull tornar a fer un programa d’aquests si no és per treure artistes.