“Les vocacions escassegen, però de tant en tant truquen ala porta”

Els caputxins van arribar a Catalunya el 1578 a Sarrià. Es van expandir ràpidament i el 1618 ens instal·lem a Arenys de Mar, just quan s’acaba d’independitzar d’Arenys de Munt.

No, va ser en el lloc on ara hi ha el cementiri i on abans del segle XIX hi havia l l’ermita de la Pietat i una casa d’un capellà que se’n cuidava. Amb l’arribada dels frares els va acollir i el 7 de febrer de 1618 es va fer la plantada de la creu que és l’acte fundacional del convents.

El tret de sortida va ser al febrer amb la missa però hi ha una comissió que s’ha creat al poble per celebrar-ho i que han batejat aquest Any Caputxí. Al maig, el pare Valentí Serra, que és el nostre historiador, ens farà una conferència i el pare Mateu Santcliments, que és una figura molt estimada que ha viscut al convent molts anys, explicarà els frares que ell ha conegut fills d’Arenys de Mar.

Volem estrenar-lo per Sant Antoni després de recuperar la festa dels pans beneïts, lligat amb aquest pa de Sant Antoni que en els convents es donava als pobres. Comptarem amb el bisbe a la projecció de la nostra història i del convent actual.

És un lloc on es resa. Els actes de cultes estan oberts, però és la dimensió que ens dóna sentit. Som una comunitat que conviu i de procedències molt diferents. Actualment som deu frares de quatre nacionalitats diferents. Els últims van arribar a l’octubre de l’Índia.

Tenim un bon equip de voluntaris que ens ajuden per atendre als qui venen a demanar. És un lloc on la fraternitat s’expandeix. També hi ha qui agafa un compromís de vida franciscana, continuant amb la seva vida de família i de treball. Són el cercle més proper com els qui cada dia vénen a fer el dinar pels pobres que també poden dutxar-se.

No, s’havia ofert però actualment ens caldrien més mans. Vam adequar una part del convent amb un pis per rebre refugiats, però no han arribat. Potser s’hauria de plantejar, emparats per alguna entitat, per donar-hi sortida.

Una situació greu. Els nostres frares de Sicília o de Malta reben l’impacte de tot i s’han hagut d’espavilar per donar menjar a tres mil refugiats. Aquí no es canalitza i no es fa res perquè en vinguin.

Ara mateix són dos estudiants i un postulant, que és el primer pas per ser frare. Les vocacions escassegen, però de tant en tant algú truca a la porta. Procurem estar preparats i poder acompanyar-lo. Nosaltres creiem que Déu t’envia aquesta vocació.

Vaig entrar al convent amb dinou anys, però de petit i amb els dubtes propis de l’adolescència tenia clar que aquest era el meu lloc i es va mantenir.

Els caputxins com a casa de formació només tenim el convent arenyenc. Com a provincial he d’acompanyar a les quatre comunitats de Catalunya i la que tenim a Mallorca. S’ha d’anar a les trobades de provincials i ara que tenim frares de l’Índia em tocarà anar-hi. Allà hi ha moltes vocacions i amb l’acord que tenim ells vénen a ajudar-nos.

El lligam religiós té moltes dimensions. Hi ha molta gent no practicant però aprecia que el frare faci l’enterrament o estigui present a les festes de Sant Roc o Sant Zenon. La dimensió religiosa és molt íntima i poc explícita però això no vol dir que no hi sigui. La nostra presència només la recorda d’una manera amable i discreta.

Resem en comú les hores de l’ofici i les oracions interiors. Atenem les tasques al convent, les catequesi dels caps de setmana, visitar malalts o algun frare dóna classes de teologia a la universitat.

Sí, en Francesc, que ja és a Igualada, ho va explicar en una entrevista. El convent no és una realitat a apart, no estem aïllats i clar que estem al dia.

Sí, la seguim. Tenim gent a missa que pensa molt diferent i des de l’altar procurem ser discrets amb el tema polític. Ara quan vaig a les reunions internacionals veig que gent de tot el món a après a dir Puigdemont.