Societat

Gastronomia

L’art de pescar amb les mans

Mayan i el seu fill són els únics pescadors del Delta que conserven la pesca de la ‘paupa’

El germà petit d’El Celler de Can Roca aprèn la tècnica

Mayan no és un nom de peix. És el sobrenom d’un dels pescadors més coneguts del port de Sant Carles de la Ràpita, tant pel seu caràcter obert i hospitalari amb els visitants com pel fet de ser l’últim pescador que encara practica l’ancestral pesca de la paupa. Millor dit, el penúltim, perquè el seu fill, Maian, amb “i” llatina perquè “és molt català”, li segueix els passos i això de pescar amb les mans li agrada tant o més que a ell. La tècnica que pare i fill practiquen en aigües poc profundes davant la badia és tan antiga com curiosa i sorprenent: no cal posar-s’hi tan d’hora com la resta de pescadors que han de navegar unes quantes milles endins per trobar els bancs d’escamarlans o tonyina.

Amb la barca grossa Maian III –el fill ja pren el relleu– surten de port arrossegant una barca més petita de fibra amb la qual es desplacen per anar a buscar les dues pontones –embarcacions de fusta sense quilla que poden navegar amb molt poca fondària– que deixen fondejades a la badia. Amb les dues pontones –una de 40 anys i l’altra de 60– despleguen una llarga xarxa de poc més d’un metre d’amplada per tot el perímetre on pescaran. En argot dels pescadors d’això se’n diu calar. Cada barca desplega un extrem de la xarxa fins que es troben els dos caps i tanquen el cercle. La xarxa actua de trampa per a les orades i llobarros, que, incapaços d’escapolir-se mar endins, no tenen cap altra opció que amagar-se sota la sorra. El peix inicia aquesta acció de camuflatge tan bon punt sent els cops que en Mayan i el seu fill fan amb els rems, amb els quals es desplacen amb les pontones com si fos una góndola. L’impacte del pal contra la superfície de l’aigua provoca un impacte sonor que es multiplica sota l’aigua i fa que els peixos s’amaguin esporuguits i restin immòbils sota l’arena esperant passar desapercebuts. És el moment en què en Maian i el seu pare salten de la barca i caminen amb l’aigua per sota la cintura buscant alguna part del peix que no hagi quedat ensorrada i que brilli per l’efecte del sol. Quan l’han localitzat, s’ajupen i amb un moviment tan ràpid com curiós “agarren” el peix pel cap i el treuen tot sencer mentre cueja. És el peix que arriba en millors condicions a la llotja, intacte. Per això també és el més car. “La setmana passada les orades de més de dos quilos ens les pagaven a 27 euros el quilo”, explica cofoi en Mayan. Es guanya molt bé la vida. La setmana passada en Mayan va ensenyar l’art de la pesca de la paupa a en Jordi Roca, el petit dels germans d’El Celler de Can Roca, que s’encarrega de les postres, i que es va desplaçar a la Ràpita convidat pel BBVA amb l’objectiu de descobrir aquesta modalitat de pesca centenària. I va quedar glaçat com els seus gelats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.