“Les cuidadores han d’aprendre a posar límits, o acaben malaltes”

Dels dos tipus, perquè també comparteixen, expressen, pregunten... El cuidador hauria de tenir formació i ser un professional, perquè en molts casos hi ha demències importants, causades per ictus, Alzheimer, etc. El curs està dirigit als no professionals, perquè és important que tinguin suport i acompanyament.

Sí. N’hi ha que tenen molt de suport familiar, gent que cuida persones de 95 anys, sense patologies importants i que no li suposa cap trauma. Però també hi ha joves que han tingut un ictus. Casos com aquests són casos molt difícils, perquè transformen completament l’entorn personal i familiar, en l’àmbit laboral, econòmic, etc. Les dones són la majoria de les cuidadores, i n’hi ha que han hagut de renunciar a la seva feina.

Quan la família es troba en una situació de malaltia, el suport públic és completament insuficient. La família està fent tot l’esforç, malgrat que hauria de ser compartit amb l’administració. I recau en les dones, perquè no hi ha corresponsabilitat dels dos gèneres.

Hi ha dues vies. El sistema sanitari fixa uns mesos de rehabilitació i un acompanyament. Quan s’acaba aquest període, t’has de buscar la vida i, si pots, contractar un fisioterapeuta que et vingui a casa, amb les dificultats de mobilitat que això suposa en el món rural lleidatà. L’altra via són els serveis socials per tramitar l’ajut a la dependència, però passen molts mesos fins que no es reconeix l’estatus. Mentrestant, família i malalt estan desemparats. Si és molt gran, el malalt no pot esperar... Les famílies estan força desanimades.

No, en absolut. Ni les polítiques socials. És un tema pressupostari i, per tant, de prioritats i falta de compromís polític. Repercuteix en les famílies i cada cop ho farà més, perquè la nostra societat s’està envellint a marxes forçades. És un problema sobre el qual tothom fa veure que no passa res... En paral·lel, la família està canviant i ja no hi ha el suport i el relleu generacional d’altres èpoques. La llei del 2007 va passar la pilota al cuidador, a través d’un aparent reconeixement, permetent que entre el 2007 i el 2012 cotitzés. Després, es va anul·lar. Els ajuts actuals van destinats sobretot als grans dependents i són de poc més de 300 euros. Uns diners que ja es gasten en medicació, però la necessitat real seria tenir una persona contractada a jornada completa a domicili.

D’una banda, amb més implicació de l’Estat i del gènere masculí en l’àmbit personal. Les dones joves entenen la feina com una opció vital, no sols com una remuneració. Quan han de cuidar gent gran, ho intenten, però també hi ha nous tipus de família: monoparentals, divorciats... I per tant l’economia familiar sovint depèn d’una sola persona i no es pot deixar la feina... Hi ha molts problemes.

Hi hauria d’haver alternatives, amb la creació d’estratègies col·lectives. Com ara cooperatives que donessin suport sense afany de lucre a preus assequibles. Cal una reacció col·lectiva, inclosa de les administracions. Les residències sociosanitàries a Lleida estan plenes i moltes famílies no poden pagar uns serveis privats. Amb precarietat i silenci, les cuidadores no professionals fan el que poden.

Sí, moltes cuidadores no dormen bé, prenen antidepressius i hi ha molts estudis que mostren que, al cap dels anys, la majoria desenvolupen diferents malalties, psíquiques o físiques, perquè han aguantat molt. La dona ha interioritzat el discurs que és la seva feina, però n’hi ha de 70 anys que cuiden la mare de 90 anys, els nets i els marits. És increïble!

Forçosament, ha de posar límits a la feina de cuidadora, perquè no es pot fer tot. S’ha d’escoltar a ella mateixa i a les seves necessitat, que ha oblidat. Exigir reunions familiars per delegar tasques, millorar la comunicació amb la família i amb el malalt.