Pobresa té nom de dona

La Catalina està separada i té tres fills al seu càrrec. Amb 33 anys, viu amb l’ai al cos per la por de ser desnonada. Gestionar el dia a dia amb els seus fills és difícil, tant que li resulta quasi impossible trobar una feina. “Ara per ara és impossible, no puc, pels meus fills, no sé on col·locar-los...”. Catalina no és el seu nom real. És el nom que consta en l’estudi que va presentar ahir a Barcelona l’ECAS, entitats catalanes d’acció social. Però la persona que hi ha darrere d’aquest nom fictici és de carn i ossos. I pateix en pell pròpia –tant ella com els seus fills– els estralls de la pobresa.

Aquesta feminització i cronificació de la pobresa és la que ha volgut denunciar l’ECAS amb aquest nou informe sobre indicadors socials a Catalunya en relació amb el context estatal i europeu, l’Insocat. És un informe amb poques dades quantitatives que han titulat Les veus de la pobresa des de dins perquè precisament el que pretén és mostrar una realitat més enllà de les estadístiques, donar veu a les víctimes. I fer-ho en primera persona. El seu autor, el sociòleg Eloi Ribé, ha fet 18 entrevistes en profunditat per tractar de mostrar una realitat “colpidora, polifacètica i complexa”. Ha parlat amb 15 dones i dos homes d’entre 30 i 40 anys. Set d’aquestes dones, entre elles la Catalina, són mares que viuen soles amb els seus fills i passen veritables penúries per poder tirar endavant. “Són dones que tenen dificultats afegides perquè tenen fills al seu càrrec”, va explicar ahir Ribé. En aquest col·lectiu, el risc de pobresa supera ja el 35%, mentre que en les llars amb fills és del 24,2%, gairebé nou punts percentuals més que en les llars sense infants. Així doncs, les llars amb fills i especialment les llars de dones soles amb fills són les grans damnificades de la crisi.

I no sembla que la situació vagi a millor si es comparen algunes dades amb les d’anys anteriors. Ja ni tan sols és una garantia tenir una feina. “El binomi feina-benestar fa temps que ja no existeix”, assegura Ribé. Actualment hi ha un 15,3% de les persones amb risc de pobresa que tenen una feina quan aquest percentatge era només d’un 8% l’any 2013.

Un dels temes que més angoixa provoquen a les persones sense recursos és la impossibilitat d’alimentar de manera adequada la seva família. Aquesta realitat es veu reflectida en les respostes que donen les participants a l’estudi. “He de gestionar euro per euro perquè m’arribi per comprar el pa cada dia. Simplement el pa, la llet, allò més bàsic. I, si et passes una mica, si compres una mica més de llet, ja no hi arribes”, diu l’Ana, de 36 anys. L’Amina, de 31, es lamenta de la duresa màxima que representa que els seus fills li demanin alguna cosa per menjar i no els pugui donar res. “Penses que estan en el seu dret perquè són nens. És el seu dret que et demanin iogurt, que vulguin menjar carn, peix, és el seu dret. És difícil quan vols menjar i no en tens. Algun cop, per sopar, hem pres llet amb sal i aigua...”.

Les entitats que treballen amb aquestes dones saben que no n’hi ha prou d’aconseguir més recursos o més menjar. Són conscients que aquestes persones “estan en una roda de la qual és difícil escapar”. Per això demanen que es repensi el sistema d’assistència i s’aposti més per la prevenció i per l’acompanyament. “El que cal és canviar radicalment la mirada i defugir l’assistencialisme”, opina Sonia Fuertes, presidenta d’ECAS, que, tot i reconèixer que iniciatives com ara la de la renda garantida comencen a introduir millores, opina que el sistema és encara “molt opac, molt lent i molt analògic”.

Ahir, durant la presentació de l’estudi, no va parlar cap dona. Sí que ho va fer el marit d’una d’elles, el Roberto Martínez, que fa anys que denuncia la indefensió en què estan moltes famílies sense recursos. “Jo ja he passat per dos desnonaments i puc assegurar que el sistema és un desastre de dalt a abaix”, va subratllar.

Teresa Crespo, actualment vocal de pobresa d’ECAS, va insistir que la “pobresa ve de lluny, no s’acaba, i ara és més severa i més profunda”, i va exigir “un sistema més simplificat que posi en el centre les persones”. En definitiva, un cop constatat que l’actual model “no ha estat capaç d’adaptar-se a la nova situació”, del que es tracta és de modificar-lo: “No cal més caritat. Cal que es respectin drets.”