El repte docent de restablir el català a l’educació

A la dècada dels anys 80, l’escola Rosselló Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet era coneguda com “l’escola catalana”. El nom se’l va guanyar en ser el primer centre de Catalunya on es va iniciar el programa d’immersió lingüística. I, a més, destaca pel fet que va fer-ho en una ciutat on la població catalanoparlant era minoritària i sense comptar amb una escola pública construïda com a tal, instruint les classes en espais provisionals. “L’escola tenia limitacions físiques importants però una gran il·lusió de tirar endavant el projecte”, subratlla la Montserrat Giralt, mestra del centre durant la implementació del programa.

En aquella època, l’aleshores president de la Generalitat, Josep Tarradellas, havia impulsat el Servei d’Ensenyament del Català (Sedec), que pretenia establir el català com a llengua vehicular a les escoles. “Tarradellas va voler aprofitar tot el que la societat havia fet durant la repressió del franquisme en lloc de començar des de zero”, celebra el qui va ser cap del Sedec entre el 1984 i el 2003, Joaquim Arenas: “El govern tenia molt clar que el català havia de ser l’eix vertebrador de la societat i l’educació”, assenyala. I, de fet, el Sedec, que enguany compleix quaranta anys, va ser el primer servei impulsat per la Generalitat des que havia estat restablerta.

Fins aquell moment, el català havia estat perseguit i quedava relegat a l’àmbit privat. Les escoles educaven en castellà i això feia complicat mantenir viva la llengua en les noves generacions. Malgrat les dificultats, es va aconseguir gràcies a una xarxa d’ensenyament clandestina impulsada per Òmnium Cultural amb l’ajut d’ajuntaments i institucions. “Tot i els esforços, només entre un 20 i un 40% de l’alumnat rebia classes de manera precària”, diu Arenas.

Tan sols set mesos després que Tarradellas tornés de l’exili, el maig del 1978 –va ser l’octubre anterior quan va pronunciar el mític “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”– va néixer el Sedec. La seva funció era coordinar el projecte d’introducció del català a les escoles mitjançant la distribució dels mestres, l’estudi de les necessitats existents i el disseny de programes que hi donessin resposta.

“No es va haver d’improvisar gaire”, explica Arenas, ja que la Generalitat va contractar molts dels professors que havien estat fent classes d’amagat. Un mes més tard, el juny d’aquell mateix any, s’aprovava el reial decret que establia el català com a obligatori a les escoles, fixant la llengua com una assignatura a cursar durant un mínim de 3 hores a la setmana. La nova regulació va suposar un pas clau perquè, a partir de llavors, el català passés progressivament a ser la llengua vehicular d’altres matèries com les matemàtiques o les ciències, per exemple. “Sense adonar-nos-en, estàvem assolint la reconversió dels centres i eren els mateixos pares qui ho demanaven”, ressalta la primera directora del Sedec, Sara Blasi.

Però encara hi havia un obstacle per poder tirar endavant el projecte del Sedec: la falta de mestres amb un domini suficient del català. Poc més de la meitat del professorat era catalanoparlant, però no podia ensenyar la llengua perquè la seva escolarització havia estat en castellà i no el sabia escriure. Alhora, un 43,4% l’entenien però no el parlaven i un 4,6% desconeixien l’idioma per complet. Davant d’aquest panorama es va engegar l’anomenat reciclatge, uns cursos de català per als professors que, tot i ser voluntaris, van tenir una demanda massiva. “Els professors van fer un gran esforç per formar-se i donar resposta al nou sistema”, agraeix Blasi.

Els canvis en el sistema educatiu, però, seguien sense ser suficients: “Quatre anys després ens vam adonar que els alumnes encara no dominaven el català”, explica Arenas, de manera que es van buscar noves metodologies. Així, es va engegar el programa d’immersió lingüística, que comportava que, un cop el nen entrava a l’escola, tot allò que el rodejava era en català. “El mètode d’ensenyament feia que els infants tinguessin un paper actiu i que s’expressessin en la llengua des del primer moment”, subratlla Arenas. Blasi destaca la creativitat dels professors, que “davant d’una emergència, buscaven la manera d’utilitzar el castellà de manera excepcional”, com ara dirigint-se als nens amb un titella.

Les escoles d’arreu del país van seguir els passos de la capdavantera Rosselló Pòrcel. Allà, van ser els pares els qui es van mobilitzar perquè els seus fills s’escolaritzessin en català. “La majoria de famílies eren immigrants de diversos llocs d’Espanya”, explica Giralt. Tot i això, “els pares consideraven que els seus fills, nascuts a Catalunya, havien de conèixer la llengua perquè els permetria sentir-se d’aquí”.

El Sedec va funcionar fins l’any 2006, quan va ser suprimit. “Es va cometre una equivocació molt gran”, opina Arenas, que retreu que el govern entrant eliminés un servei que fins aleshores havia treballat amb tant bons resultats. Blasi, en canvi, reconeix que quan es va prendre la decisió “ja s’havien assolit els objectius pels quals s’havia creat el servei”, però defensa que ara que ja no existeix “cal vigilar” que no es produeixi cap regressió.