Moments estel·lars de l’interior
Els Burés i la Varo
RECONSTRUCCIÓ L’arribada de la filatura Burés a Anglès va revolucionar una comarca fins llavors dedicada a l’agricultura, la ramaderia i l’explotació del bosc. La feina fixa va crear expectativa, va portar creixement i noves maneres d’entendre la realitat. Allà el 1908 hi va néixer Remedios Varo, artista oblidada fins fa molt poc que va ser una de les grans figures del surrealisme
Si ens atenem al que el 1794 va escriure Francisco de Zamora a Diario de viajes hechos en Cataluña, ens trobarem que Anglès era un poble antic encastellat sobre un turó a la riba occidental del Ter, amb sis-cents habitants sense cap altra indústria que unes filatures artesanals. Cent anys més tard, el 1890, Julio Serra, tinent tipògraf que treballava en un plànol de les Guilleries, va descriure romànticament la vila vella, però el que realment el va impactar va ser “un vasto edificio de paredes rectangulares... Colmena humana donde se agitan entre hierros y palancas, abejas laboriosas de ambos sexos... así la industria, los comarcanos ceñidos hasta entonces al cultivo de sus tierras, vieron abrirse las puertas de una fábrica”.
La Fàbrica, amb majúscules, esdevingué un substantiu que va canviar per sempre més la vida de la comarca. Es va inaugurar el 13 de novembre del 1887. Dissenyada per Antoni Salvadó Safont, administrada per Frederic Homs Cabanas i controlada per Francesc Burés Borràs, representants de la poderosa família originària de Manresa que havia obert altres factories a Sant Joan de Vilatorrada i a Castellbell i el Vilar i tenia les oficines centrals a Barcelona, la primera nau, planta baixa i pis, feia 27 metres d’amplada i 85 de llargada, va obrir les portes un diumenge –missa solemne, dinar per als obrers amb dues-centes persones repartides en vuit taules, àpat per a les autoritats, convidats i personalitats, celebrat al Mas Cuc, i la benedicció del rector d’Anglès, Domènech Moner–. Aquella nit, la multitud que omplia la plaça de la Vila va descobrir astorada la llum elèctrica, cosa que va ser presentada pels diaris de Girona com un pas definitiu cap al progrés: “La nueva empresa –va publicar La Lucha– asegura paz a las familias, la subsistencia a los mártires del trabajo, la prosperidad a la comarca, la riqueza a la Nación.” L’èmfasi del redactor era sincer i més si tenim present que el procés d’ampliació de la factoria, que es va fer en tres etapes, el 1888 i el 1889, es va acabar el 1902, i va coincidir amb l’arribada del ferrocarril que unia Girona amb Olot, fet que va ser l’inici d’un nou món.
La vila que havia viscut de les mines, del bosc, les serres, l’agricultura i la ramaderia, oferia feina segura i pagada regularment, i la proposta va atreure veïns de la Cellera, Sant Martí Sapresa, Amer o la Barroca. Antics pagesos i bosquetans van colonitzar la plana –l’any 1901, a Anglès, n’hi havia 1.626; deu anys més tard, 2.620, i a l’inici dels anys vint, 2.766–, van obrir nous horitzons i convertir Anglès en el centre d’una petita comarca. Villa Eulàlia, la torre d’estiueig dels Burés, demostrava el poder de la nissaga i amb la seva esplendor il·luminava la vall dels Àngels i el congost del Ter. Aigües amunt, els cotoners havien construït l’embassament més important de Catalunya. Alhora que del Pasteral treien la força que alimentava la factoria, el mur colossal va esdevenir atracció turística i indret d’esbarjo dels nous feudals arribats del Bages, on celebraven festes de volada com ara els aniversaris de la pubilla, Maria dels Àngels Burés de Regordosa.
Entre l’esperança i el capteniment, Anglès no va tenir altra sortida que acoblar-se a uns nous temps que van remoure consciències i atiar les reivindicacions d’uns treballadors que es van agrupar en associacions de suport mutu, aliances agrícoles o cooperatives obreres com La Libera Popolo, alhora que va esclatar una febre d’or particular centrada en la producció d’electricitat que va convertir el riu en mina argenteria i terra de disputa entre els Burés i l’empresa basca Saltos del Ter, que havia comprat els drets d’aigua des de la presa de Canet fins a Salt. La batalla econòmica va portar a Anglès noves famílies com la integrada per Rodrigo Varo Zejalvo, enginyer nascut a Cabra (Còrdova), i Ignacia Uranga Bergareche, amb els orígens al País Basc però filla de Paraná (Entre Ríos, Argentina), que es va instal·lar al número 5 (avui 9) del carrer de la Indústria i allà, el 16 de desembre del 1908, hi va néixer Remedios Varo i Uranga, que amb el temps seria gran figura del surrealisme oblidada per la història. A la Ignacia se li havia mort una filla i l’àvia Josefa Zejalvo, creient en Déu i la cort celestial, va demanar la protecció de la patrona de la vila, la Verge del Remei, que tenia fama de guaridora i miraclera, prometent-li que si naixia una altra nena la batejaria amb el seu nom. Remei va viure els primers mesos a la part obrera i menestral, però aviat la família es va traslladar al barri antic, on residien les famílies de tota la vida, patricis com els Vinyes, el Cendra, els Camps, els Verdaguer, els Fontbernat. Allà, entre carrers estrets i places recollides, poblades per capellans, músics, sabaters, confiters, esparters, sastres, hisendats habitant un clos tancat sobrevolat per màgies, pors i supersticions en què les festes de les bruixes al castell es mesclaven amb la dissort de la núvia perduda a les golfes de can Biel o el gessamí enamoradís que senyoreja la muralla, Remei va atrapar les imatges que la van acompanyar tota la vida.
Liberal, anticlerical i cosmopolita, Rodrigo Varo es va fer un cert nom entre els ambients republicans del mig Ter. El fet que anés a viure al número 13 del carrer Major, en un pis situat al costat de can Verdaguer, li va obrir les portes de la família Fontbernat-Verdaguer i va fer amistat amb dos dels germans, en Josep, home de música i càrrec important de la Generalitat Republicana que hagué de marxar a l’exili, i l’Esteve, periodista de ploma fina director del diari Lo Geronés, mort de tifus el 1910 als 23 anys, que el va introduir en els cercles culturals que visitaven la casa. Va ser així com l’enginyer arribat de Cabra va conèixer arquitectes com Rafael Masó, que va dissenyar la casa Peix i reconstruir la casa Cendra; escriptors com Prudenci Bertrana, que era un dels habituals del rostit del dia gran de les Gales; el fotògraf Valentí Fargnoli o celebritats locals com el metge Celestí Roig, o en Bet, músic i pedagog que juntament amb en Duch, en Figueriques, en Grau i molts altres havia fundat La Unió Anglesenca, cobla pionera que va fer que el seu nom fos conegut arreu de les comarques catalanes sense oblidar el Rosselló.
La fàbrica dels Burés va portar feina, seguretat, maldecaps i revolució. El 28 de juliol del 1909, per la Setmana Tràgica, un pagès de la Cellera va morir pels trets de la Guàrdia Civil i la multitud va cremar la caserna de la vila; per la Guerra Civil l’església de Sant Miquel va perdre el campanar, però als carrers de la vila vella es va mantenir l’alè ancestral que havia marcat la infància d’una pintora que la vida va convertir en filla d’un exili que la va portar d’Anglès a Madrid, a París, a Casablanca, a Veneçuela, a Mèxic, on amb les seves teles va explicar el món màgic viscut en la infància als carrers entortolligats del turó que domina el Ter.
Anglès L’arribada de la fàbrica Burés va canviar la vila
3
1
5
2
4
El món és la infància
L’obra de Remedios Varo està plena de records. Tot i que va deixar la vila vella quan tenia cinc anys, les imatges de les Guilleries, els interiors quadriculats, les màquines metàl·liques, cromades, brillants, les corretges interminables, les altes torres i els carrerons estrets i els fluxos d’aigua, que va palpar en la infància, van conformar un univers en què es barreja la realitat amb la màgia, en una obra marcada per la llibertat. Un quadre com ‘Premonición’, un guaix sobre paper del 1953 en què l’artista presenta un món oníric en què els planetes són els punts de suport que ajuden a moure les bobines on es recull el fil de la vida, està íntimament relacionat amb ‘Hacia la torre’, definit per la mateixa Varo com “un grup de noies que surten de la casa-rusc d’abelles per anar a treballar. Són custodiades pels ocells perquè no s’escapi ningú. Tenen la mirada hipnotitzada, porten agulles de teixir com si fossin un mànec”, i amb ‘La ciencia inútil o el alquimista’, en què es juxtaposen l’atmosfera real, quadriculada en blanc i negre, amb el misteri d’un personatge assegut en un tamboret que fent girar una filosa mou l’engranatge alquímic que li permet sintetitzar la vida en un món rodó que no és sinó un “tránsito en espiral”, habitat per l’‘Homo Rodans’, l’animal fantàstic que per culpa dels requeriments de la indústria ha hagut de substituir les cames per una clau de bagant, tots ells habitants d’un món guardat per un símbol cabalístic, l’anagrama de George Gurdjieff inductor del Quart Camí, l’estel que domina ‘Icono’, una composició del 1945 en què es pot resseguir el perfil de la muntanya de Santa Bàrbara, la que guarda la vall dels Àngels, el referent místic d’una vila on Remedios va trobar la inspiració en les filatures que van transformar el cotó en alè de creació, o en la màquina de vapor que assegurava la potència, en els canals de la fàbrica o en els terres de les cases, en blanc i negre, que encara es poden descobrir als interiors dels edificis de la villa vella d’Anglès.