“Disfruto amb els esports on pots controlar moltes sensacions”

Ho intento, perquè ara em torno a entrenar i això vol dir anar a nedar a la piscina a Mataró. Miro de trobar un moment per sortir. La resta del temps el dedico a hores d’oficina per gestionar les activitats per ensenyar els esports d’aigua adaptats.

És un bon lloc. L’Ajuntament fa anys que dedica recursos per millorar les instal·lacions adaptades. Aquest estiu s’ha aconseguit allargar les passeres i és un luxe poder arribar a tocar amb els peus l’aigua. Si tenim un bon accés podem ser més independents per moure’ns amb les cadires.

Sí, fem sortides amb grups. Primer ens ajuntem al Malamar Wakepark que hi ha a Montgat, on aprofitem que no hi ha onades per ensenyar el wake, el paddle [surf de rem] i el surf. Les instal·lacions permeten amb una taula agafar-se al cable per estirar-se i lliscar sobre una taula. Ens va molt bé per fer les iniciacions i en un futur si volen fer surf els pujo al País Basc, on treballo amb algunes escoles.

Perquè busques millorar la salut de les persones, i el mar és vida per la sal, el sol i l’aire lliure. A la platja no veus les cares tristes de la gent que passa fred per esquiar. Aquí el sol ens dona energia.

La situació de l’activitat està controlada. L’advertiment de seguretat és la prioritat. No pots tenir por per les condicions, potser són els nervis i l’adrenalina que s’han de saber gestionar i que es disparen sempre abans de fer una activitat.

Els que hem practicat esports de risc tenim clar que enganxa i no deixa de ser una droga natural. Vaig començar a fer natació per entrenar-me, però disfruto amb esports on pots controlar moltes sensacions. Segueixo practicant els mateixos que abans.

No va passar ni un any de l’accident que tornava a esquiar. Un esportista no es retira mai, sempre hi torna. Aprenem a fer maniobres i trucs, caiem i sabem que ens podem lesionar. Vaig tenir un accident conscient que podia passar. Amb la cadira segueixo combinant esports de mar i de muntanya.

No gaire, però sí que em poso a l’altre costat i veig les cares de sorpresa a les xerrades quan explico el que em va passar fa vuit anys. No conec ningú amb cadira de rodes que vagi voltant pel món sol, retrobant-se amb amics o adaptant un cotxe de lloguer per conduir com he fet ara a Costa Rica...

Fa cinc anys que la fabrico adaptant-la als diferents esports aquàtics. És un sistema de triangle de forces d’alumini amb el seient de fibra. A França un amic meu fa més de vint anys que va fer la primera cadira adaptada. L’invent que havia de servir per ajudar a la rehabilitació funciona i és vàlid també en esports i en competició.

A Cantàbria i amb la lliga catalana he competit en el paddle, però la meva competició internacional és amb la taula de surf. Amb el wake també vaig a competicions mundials i europees estirat amb una altra taula.

Em serveix per viatjar i evolucionar com a esportista, que és el que m’agrada. El repte és compaginar-ho amb la feina d’una fundació que faci les activitats d’esports aquàtics adaptats. Als campionats on vaig em demanen que porti les cadires adaptades i em facilitaria molt els tràmits i el transport gestionar-ho des de la fundació.

Creixem a poc a poc, al meu estil, però no es para. No som una empresa d’esport d’aventura adaptat i fer una fundació és complicat. Les activitats necessiten una logística i uns monitors.

Viatjant compares i veus que aquí anem enrere. En països com ara Costa Rica els tracten com a superherois, mentre que aquí la societat et compadeix. Tenen més ajudes i infraestructures. La mateixa federació veu el surf adaptat com una ridiculesa, amb unes onades petites on no crida l’atenció. I no sempre és així, perquè n’hi ha que anem a competir a Indonèsia i s’hauria de valorar més el que fem. Cal canviar la mentalitat i que les marques també promocionin gent amb cadira de rodes.