Descobrir València entre falla i falla

La segona quinzena del mes de març sempre aporta a la capital del País Valencià els millors jorns de llum, color, olor, sabor i festa. Les falles que els habitants d'aquesta gran urbs de la Mediterrània planten pels carrers del seu entramat ciutadà serveixen com a excusa per acostar-s'hi i observar la ciutat des d'un punt de vista diferent.

Si bé l'arribada pot fer-se de ben diversa manera, darrerament, les persones que hi accedeixen des del Nord estant ho solen fer mitjançant la línia ferroviària, amb moderns trens que connecten València i Barcelona en tan sols tres hores.

Així doncs, la porta d'entrada a la capital dels valencians s'efectua per la coneguda estació del Nord, un edifici de l'arquitecte Demetri Ribes i l'enginyer Grasset situat al carrer de Xàtiva. Un dels més bells exemples d'arquitectura ferroviària conservats arreu de l'Estat.

Construïda entre 1906 i 1917 per Ferrocarrils del Nord en un enorme solar que havia restat lliure enmig d'una ciutat en plena transformació urbanística, l'estació del Nord se situa en el centre de la capital valenciana, a només 250 metres de la plaça de l'Ajuntament.

Aquesta plaça constitueix el centre de la ciutat, on hi ha l'ajuntament, l'edifici de Correus i de Telèfons, hotels, antics teatres esdevinguts cinemes i sales de projecció que ara són infraestructures hostaleres de menjar ràpid.

Es tracta d'un centre de ciutat excessivament centrípet (tal com el descriu Joan Francesc Mira al seu llibre València per a veïns i visitants) i compacte.

En temps de falles, a les portes de la Casa de la Vila s'hi celebren les famoses mascletades pirotècniques a les 14 hores de cada dia dins d'aquesta quinzena festera que transforma la ciutat de dalt a baix.

L'ajuntament ocupa l'antiga Casa de l'Esperança. Bella construcció neoclàssica del segle XVIII, fundació de l'arquebisbe Mayoral, amb una nova i afegida façana pseudobarroca, amb cúpules el·líptiques als extrems i una espècie de campanar amb dos templets o torres al centre.

D'entre els edificis que encara resten d'interès, a més de l'edifici de Correus, cal assenyalar l'actual oficina principal de la Caixa de Pensions, la seu de l'Ateneu de València, el Teatre Rialto, a una banda, i a l'altra boniques façanes de tendència afrancesada d'hotels i bancs que ocupen els habitatges.

Sortint de la plaça en direcció cap a la torre del Micalet, girarem a l'esquerra per endinsar-nos en un espai urbà on trobem l'edifici del Mercat Central, la Llotja de Mercaders i la façana barroca de l'església de Sant Joan.

Un arquitecte gironí, Pere Comte, va construir la Llotja gòtica a finals del segle XV; dos genovesos o milanesos van dirigir el recobriment barroc de Sant Joan al final del segle XVII; i dos arquitectes de Barcelona, Soler March i Guàrdia Vidal, van construir el gran mercat modernista a la primeria del segle XX. La Llotja (diu el savi Coromines) és de l'estil de les llotges catalanes del segle XV i fan tan sols deu anys que ha estat considerada per la Unesco Patrimoni de la Humanitat.

Vista aquesta terna d'edificis, tornem al carrer Sant Vicent. Quan ens hi endinsem cal estar atent i no perdre de vista tot un seguit d'esplèndides façanes del final del segle XIX i principi del XX.

Dels temps més antics, queda l'església de Sant Martí, un edifici gòtic dels segles XIII i XIV que ha estat recentment restaurat dins el programa La llum de les imatges i a la façana del qual hi ha una escultura donada pel papa Calixt III, fill de Xàtiva.

Al nucli antic destaca el Micalet. Un campanar originàriament civil que regia la vida de la ciutat des de la seua construcció fins fa ben poc. Cal fer un bon esforç per poder pujar els 207 esglaons d'aquesta torre octogonal, forma clàssica del gòtic català dels segles XIV i XV, de 51 metres d'altura. Des de dalt encara s'observa el perfil de la ciutat i les diferents zones d'eixample.

No obstant això, tal com assegura el professor Mira, «València està feta de moltes petites vistes, que sumades valen tant com algunes panoràmiques de ciutats famoses del món».

Haurem d'arribar al vell llit del riu Túria per dirigir-nos a la zona que reflectix la imatge més moderna de la ciutat. Arribarem al que es projecta com a expressió de la València del primer quart del segle XXI: «La Ciutat de les Arts i de les Ciències.» Aquest és el nom que es dóna a un conjunt de grans construccions de ciment projectades i construïdes per les empreses pròximes a l'arquitecte valencià Santiago Calatrava.

Aquest conjunt de noves infraestructures alberga un hemisfèric per a projecció de cinema Imax; el Palau de les Ciències Príncep Felip, que és una mena de museu de ciència moderna; el Palau de les Arts Reina Sofia, on es fan les millors òperes que passen per la cartellera valenciana; l'Umbracle, adaptat per a grans concentracions esportives, i finalment, l'Oceanogràfic, indret on es recull fauna marina dels cinc continents i de tots els mars i oceans del planeta.

Per concloure el reportatge, caldrà afegir que passejar per la ciutat en falles resulta certament dificultós, però els mitjans de transport suburbans faciliten els moviments, que en superfície solen ser més complicats.

Un tomb per fora ciutat cal pegar-lo pel parc natural de l'Albufera, la Serra Calderona o fins i tot arribar-se a Cullera, Xàtiva, Sagunt o Dénia.