“M’agrada dir que Catalunya és creativitat i coneixement”

No en el segle XX. En l’època de Miquel Àngel era diferent. Els artistes són aquells éssers humans que tenen la capacitat de fer-se preguntes que la resta no ens atrevim o no sabem fer. Si les respostes que troben serveixen per al creixement col·lectiu de la societat, vol dir que són obres genials. Els dissenyadors també ens fem preguntes però ho fem a partir d’una persona, que és el client, que ha confiat en nosaltres. El dissenyador també té neguits, com ara el llenguatge que utilitza per expressar-se, i també som antenes com els artistes. Hi ha una part creativa, essencial, de la nostra feina, però sempre partint d’una base, d’algú que ha pensat en tu per resoldre un problema.

És tot. Soc partidari que a primària, de la mateixa manera que s’ensenya a comunicar-nos a través del llenguatge de la paraula, també es fes a partir del llenguatge de la forma, del tacte, de l’olor..., aquests sentits que a Occident tenim oblidats. Tots tenim capacitats infinites, però depèn de la cultura on has nascut n’has desenvolupat unes més que unes altres.

Per dissenyar bé s’ha d’estar tan despullat com sigui possible de tots els condicionants materials que tinguis en el teu entorn. Si ets prou lliure, independentment lliure, per saber escoltar les necessitats que t’han explicat i les que has de detectar com a bon professional, podràs donar respostes lliures a aquests problemes. Si estàs condicionat per problemes econòmics o de l’estil, serà difícil poder donar una bona resposta de disseny.

Va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Vaig votar a Castellfollit de la Roca, el meu poble. El lloc de votació resulta que era la biblioteca que vaig dissenyar en l’etapa de Max Cahner a Cultura. En vaig marxar als quinze anys, però a la mesa em van reconèixer perquè el meu pare havia estat un mestre molt respectat i estimat al poble. Però a la tornada em vaig posar a plorar escoltant a la ràdio el que passava. Era una sensació de derrota i frustració. Tot el contrari del que és la democràcia. I el que és d’una crueltat insuportable és tenir gent a la presó, inadmissible en un país europeu del segle XXI.

Quan em plantejo un projecte no penso de quin color polític és el client que m’ha fet l’encàrrec però sí que penso que li estic fent un servei a ell i a altra gent. En el moment que és un servei has d’estar atent a la societat, i això no vol dir que pintis els edificis de color groc. Quan vam fer les noves oficines d’Edicions 62, el director em va comentar que no sabia si era per la llum o per què però als treballadors se’ls veia millor, més feliços.

El que no pot ser és que les eines siguin les protagonistes; és el gran problema que hi ha a les escoles de disseny gràfic. Apareix una nova tipografia i es fa mestressa de tot. Els dissenyadors hem de ser capaços d’argumentar el disseny.

M’agrada dir que Catalunya són les 3 C: coneixement, creativitat, Catalunya. El dia que s’acabi aquest malson, la meva proposta és que la futura bandera del país sigui una bandera blanca amb una gran C. El groc fa festiu, però soc crític. S’han de fer les coses amb imaginació, respecte i sostenibilitat. I sempre que siguin idees col·lectives, perquè invites a participar-hi de manera lliure i es crea un altre paisatge lliure i col·lectiu.

De l’estació del metro de Liceu, la de fulles de plataners a la paret, m’hauria agradat fer tota la línia verda per establir una manera de fer. També fer més museus, perquè són molt interessants des del punt de vista del disseny, però també de la creativitat i del coneixement des del punt de vista de país. Són l’última oportunitat que tenen moltes persones que no han tingut accés a l’ensenyament per poder aprendre. I defenso molt les exposicions i els museus, que siguin eines de fàcil assimilació. S’ha de deixar de fer museus que agradin als amics de càtedra. El museu ha de poder arribar a tothom, sobretot si són públics.