“Els espais religiosos en desús cal reconvertir-los”

Sí, si parlem de les esglésies com a edificis construïts avui. Per exemple, al barri de Sants, que ja tenien una església des del segle XI, l’actual és del 1940, i és la que comptem. Però sí, hi ha més esglésies construïdes en aquests últims 70 anys que en tots els segles anteriors junts, perquè la construcció de la ciutat i les esglésies van de bracet, i les esglésies expliquen la realitat i l’evolució de Barcelona. En els moments en què hi ha onades migratòries, als anys vint del segle XX, i després, als anys seixanta, hi ha un gran creixement de la ciutat i es fan moltíssimes esglésies. Avui n’hi ha 132.

Des del punt de vista de l’urbanisme, d’aquesta escala més llunyana, mirem com una església és capaç de fer ciutat al seu voltant, de crear barris, però també, si ens hi apropem una mica més, podem veure què passa en l’entorn més immediat del temple: com hi apareixen places, com s’obren carrers, els espais que es construeixen per accedir a l’església, les escales... És un diàleg entre l’església i la ciutat.

Fins a l’edat medieval, primer hi ha una església, normalment en un encreuament de camins o en el punt més elevat d’un camí, i és el que dona naixement a un nucli urbà. Després, això canviarà i naixeran nuclis urbans al voltant de fàbriques o al llarg d’eixos viaris, i l’església vindrà després. Hi ha una tercera manera de fer ciutat: quan església i barri van de bracet. Aquest és el cas dels polígons d’habitatge, un tipus de creixement urbà que es construeix de cop.

La divisió territorial era per parròquies, molt útil per a monarquies, cobradors del delme... Les parròquies donaven nom als pobles; avui encara donen nom als barris: Sants, Sarrià, Gràcia...

La Barceloneta és el primer polígon d’habitatges del segle XVIII. Després de quedar arrabassat el barri de la Ribera, es construeix un nou barri. En aquella trama d’illes allargades, al centre hi apareix la plaça i l’església. És la primera vegada que es dissenya un barri amb la seva església. En polígons d’habitatges posteriors, es deixava espai per a l’església, però en molts casos, i si no hi havia prou diners, es deixava per fer, o es construïa, primer, en uns barracons. Però en els plànols està prevista l’església, cosa que fa que ens adonem que una parròquia no només fa ciutat a l’edat mitjana, sinó que ho ha fet fins a aquests últims anys. Sovint el tàndem església-plaça és l’únic espai singular del polígon, que, potser, també farà de centre cívic, en el punt central d’aquests barris dels anys cinquanta, seixanta, setanta...

És un episodi clau per entendre com es transforma el teixit urbà de Barcelona. Barcelona, encara encotillada per les muralles, no podia créixer; el sòl estava tot ocupat i molta superfície estava ocupada per convents. En la bullanga del 1835, es revolta contra els estaments i crema convents. Mendizábal aprofita per abolir els ordes religiosos, i tots els convents que hi ha, per exemple al llarg de la Rambla, els desamortitza. La peça de l’església com a tal la converteixen en església parroquial, però totes les altres dependències s’utilitzen per a una altra activitat o bé s’enderroquen i donen lloc a noves places: la de Sant Agustí, la de Sant Pere Nolasc...

Jo poso molt èmfasi en la reconversió dels espais religiosos que ja no es fan servir. Quan un edifici queda en desús, s’ha de pensar com es pot mantenir. Les esglésies normalment són edificis simbòlics, construïts amb bons materials, amb una bona sonoritat... Són espais lliures, diàfans; són molt fàcils de reconvertir. La llibreria La Central del Raval n’és un altre exemple, així com el convent dels Àngels. També hi ha casos en què, quan una església ha perdut intensitat d’ús o quan està infrautilitzada, només s’obre un dia a la setmana, per exemple. Caldria –i ho proposo– combinar funcions: que també s’hi fessin concerts, lliuraments de premis, teatre...