Un mes

Avui fa un mes que no hi ets, però sí que hi ets. Un mes en què ens hem adonat que t’estimem molt més del que ens pensàvem, que ja era moltíssim. Un mes molt trist, per què enganyar-nos, però un mes que ens ha servit, al teu fill i a mi, per saber que sempre ens guiaràs, que, tot i que costa més que mai tirar endavant, amb la teva energia ens en sortirem. N’has d’estar ben segura, d’això.

Un mes sense veure la teva firma a El Punt Avui o sense escoltar-te a la ràdio, però un mes per comprovar que tota la professió, tota, t’estimava i et respectava, per la teva manera d’escriure, per com tractaves les informacions i sempre fugint d’un periodisme cridaner i en molts casos massa groc. Tothom ens ha ajudat, moltíssim, de forma gens interessada, ans al contrari, perquè tu t’ho has guanyat a pols, ningú mai no et va regalar res. Qui sembra, recull. Ahir mateix, el Congrés dels Diputats, a Madrid, que era una de les teves moltes cases, et va retre un homenatge espectacular. No hi faltava ningú, la família, les amigues i els amics de veritat hi van ser. I també continuem llegint El Punt Avui, perquè tu encara l’estimes. En definitiva, has estat una periodista que dignifica la professió, ho dic de veritat, i no perquè hagis estat l’amor de la meva vida, i ho segueixis sent.

Un mes sense l’amor de la nostra vida. Trenta anys junts, i m’has donat el millor llegat possible, un fill, en Jaume. I per ell i amb ell lluitarem per estar a la teva altura, una fita que serà molt difícil d’assolir. Però amb el teu alè, que ja estic notant quan estic, emocionat, escrivint aquestes humils línies, tot serà més senzill.

Un mes en què hem deixat de fer moltes coses plegats, però totes les que farem d’ara endavant seran amb tu, no ho dubtis. Sé que tot el que fem en Jaume i jo a partir d’ara tindrà la teva aprovació. Ho farem el millor que sabrem, amb errors i amb encerts, però sempre pensant en tu.

I, finalment, ara ja t’has retrobat amb els teus pares, i també amb l’Ester, que també ens ha deixat fa pocs dies i que ha demostrat ser una marassa i una dona molt enamorada. Feu-vos costat, estimeu-vos i ajudeu-nos, insisteixo, a tothom, i en especial a en Jaume, a en Lluc i a en Josep Maria. Un mes, Montse. Un mes en què he vist que la nostra estimació havia estat sincera. La meva família sempre m’ha dit que el petó que ens vam fer quan ens varem casar, a Torà, el teu poble, i també el d’en Jaume i el meu, és el petó més bonic que mai han vist.

Un mes, Montse, un mes. Una eternitat. Però tot i que no siguis aquí, continues aquí. Com sempre ens dèiem en anar a dormir, picó. Tu ja m’entens. T’estimem.

Jaume i Amat.