El miracle de Nadal storets

Quan Pep Franch va fer saber que ho deixava estar, que es jubilava de la feina i dels Pastorets, ningú el va creure. Després de 45 anys participant i dirigint l’espectacle, s’havia convertit en l’ànima d’una representació que, amb molt poques excepcions, ha arribat puntual a les festes de Nadal de la Cellera de Ter des de fa més d’un segle, 111 anys exactament. Això, per a una ciutat gran, no seria cap cosa extraordinària, però per a un poble que al llarg del darrer segle ha vorejat sempre els 2.000 habitants, és tota una proesa.

“He fet Pastorets amb tres generacions de la mateixa família”, diu Franch. “I en algun cas, com els Alabau, amb quatre. Els primers que vaig fer van ser en Batus i l’Aram, de Francesc Gay. Eren en vers, cantats i amb molt poc humor. A poc a poc, ho hem anat transformant en un espectacle més familiar, pensant en la mainada. En els últims anys –continua–, hem fet una barreja de diverses obres, amb la incorporació d’elements polítics, tant locals com nacionals. Hem tingut problemes amb algun autor que ens acusava de no respectar la seva obra.”

Lluís Llagostera, historiador local, dels de picar pedra i anar directament a les fonts, és l’home que sap més coses d’aquest segle i escaig de Pastorets, una activitat que, en el tombant del segle XIX, tenia molta empenta arreu. “Els anomenaven sarsuela –explica–, ja que eren Pastorets cantats. La base principal era el cor. Els pobles que tenien tradició teatral s’hi van apuntar. A la Cellera hem trobat originals impresos del 1895, però no sabem on els representaven. Els primers que tenim ben documentats són del 1907. Eren uns Pastorets molt dramàtics, amb morts i assassinats, i amb títols com ara La venjança de Jesús. Els primers que es van fer van ser L’adveniment de Jesús infant i, després, La redempció de l’esclau, que ja sembla molt més seriós.”

L’any anterior s’havia creat el Centre Catòlic, una iniciativa de la parròquia per agrupar el jovent a l’entorn del cant i el teatre. Ja s’havien instal·lat les fàbriques tèxtils a Anglès i el poble estava deixant de ser estrictament rural. A poc a poc, s’havia creat ambient de teatre.

“Durant uns anys –continua Llagostera–, es van fer dues representacions diferents dels Pastorets. El 1911, el metge i farmacèutic Calixte Nogués va construir un ateneu obrer per compensar el centre catòlic. Tot i que el nom de l’Ateneu va perdurar, l’experiència va durar tres o quatre anys. Després va llogar el bar que es convertiria en el centre dels republicans. Hi havia els Teatrocs i la Penya Estufa, que va ser la primera a incorporar-hi les noies. Quan els joves se’n van cansar, la gent del centre va passar a fer els Pastorets a l’Ateneu, que tenia millors instal·lacions. Parlar de dretes i esqueres seria simplificar, ja que durant molts anys el bar de l’Ateneu el portava el cap local dels monàrquics. El poble era petit, però el dinamisme cultural era important.”

“En les millors èpoques –comenta Franch–, hem mobilitzat més de cent persones, cosa que t’assegurava que s’omplissin totes les sessions. Ara ja costa una mica més, per diversos factors, com ara la diversitat de creences, el canvi demogràfic i l’acaparament d’entrades anticipades, que va generar malestar i va fer que molta gent se’n desdigués.”

Franch ha viscut tota l’evolució tecnològica que ha acompanyat els Pastorets, des de les galledes amb sal, un fil elèctric i un plom que feien de reòstat –si posaves la mà a la galleda, la descàrrega era important–, passant per la pólvora que es posaven a les mans els diables, fins a l’MP3. “L’època dels discos de vinil era un desastre difícil de coordinar. Llavors van arribar les cintes de casset, cosa que m’obligava a tenir-ne més d’una dotzena en una caixa i a rebobinar-les de nou després de cada sessió. Amb els CD, la cosa ja va millorar i ara és una delícia.”

Els Pastorets de la Cellera, tot i que han estat un espectacle comunitari pel qual ha passat gairebé tota la mainada del poble, s’han sustentat damunt les espatlles de vuit o deu famílies que han passat la tradició de pares a fills. La seva continuïtat al llarg de més de cent anys, si no és un miracle, s’hi assembla molt. A banda del parèntesi de la Guerra Civil (els darrers van ser els del 1935), han acudit puntuals a la cita de Nadal amb poquíssimes interrupcions. Pep Franch se’n va, però els Pastorets es queden i obren un nou capítol. El substitueix David Castany, director del grup Esquetx i professor de teatre a l’escola.