la contra

La crisi del bon gust

La precarietat de la vida a Barcelona ens permet desfer-nos dels «pongos»

Ja fa temps que ha quedat clar que no tothom hi perd, en aquesta crisi: hi ha qui ha aguditzat l'enginy per superar-la, qui s'ha pres al peu de la lletra la bona notícia que ens ve directament des d'Orient: que l'ideograma xinès per parlar de crisi és el mateix que per parlar d'oportunitat. Fer, com sol dir-se, de la necessitat una virtut. Dins de la gran crisi hi ha les petites crisis: ens omplim la boca, per exemple, de la crisi dels diaris de paper, però la veritat és que altres diaris que han vist la seva oportunitat en l'era digital han naufragat. Hi ha la crisi immobiliària que tots coneixem. Hi ha altres crisis molt interessants en què caldria aturar-se: la de les perruqueries, per exemple, que entre la falta de diners dels clients –de les clientes, sobretot–, el mal temps (pluja i vent no són amics de les perruqueries) i la SGAE que els cobra diners per posar el fil musical, no saben com sortir-se'n. No totes, però, perquè n'hi ha algunes que també han sabut fer de la necessitat una virtut: potser ja haureu sentit a parlar de les perruqueries que ofereixen música en directe per als seus clients. Un dels primers grups que ho han posat en marxa ha estat el conjunt barcelonès, eclèctic, cosmopolita en el millor sentit de la paraula, Dinatatak: així aconsegueixen que els establiments estalviïn diners i ells donen a conèixer la seva música gràcies a aquesta petita gira per les perruqueries. La logística que els acompanya és ben senzilla, i l'ambient festiu que arrosseguen, de sons entre mediterranis i brasilers, animen la tarda a qualsevol clienta que es vagi a fer la permanent. I és que per això serveixen les crisis. Per fer-se arrissar els cabells o per canviar de look.

Si no, que parlin amb Ikea: potser una de les marques que més està guanyant amb la crisi. Ja ningú es decora la casa amb mobles de qualitat, en part pels diners, sí, perquè dol deixar anar la butxaca en època de crisi, però també perquè la vida a Barcelona s'ha convertit en una cosa del tot provisional, una vida de lloguer en tota regla.

A Barcelona rarament algú fa plans a llarg termini: i què faràs amb els prestatges de fusta finlandesa quan canviï el teu rumb? Per això Ikea funciona: perquè mai no sap greu abandonar un prestatge Kakkrëkka, posem per cas, perquè és més costós desmuntar-lo, carregar-lo, traslladar-lo, que comprar-ne un de nou. És quan hi caus, en tot això, quan la idea de l'Illa, amb el seu quart concurs de pongos, té més sentit que mai. Pongo és, exactament, un neologisme per parlar d'un objecte de gust dubtós que algú t'ha regalat per compromís i que t'obliga a preguntar-te: on el poso? Són les coses que un aprofita per llançar quan fa mudança, i per això tots aquells que hem canviat moltes vegades de casa, de pongos en tenim pocs. Potser, també és veritat, forma part d'una altra època, d'un moment en què regalar imitacions d'imitacions, o figuretes típiques kitsch estava més de moda. La persona que ho rebia es debatia entre dues postures morals: perdre l'amistat amb qui li ha fet el regal, amagant el pongo en un calaix profund i arriscant-se que la persona aparegués per sorpresa a casa nostra i preguntés per la figureta; o enfrontar-se cada dia, en arribar a casa, a un objecte de bellesa esperpèntica i atroç. Durant el mes de març hi ha hagut una tercera via: portar-los a l'Illa i esperar que un comitè expert premiés el pongo més terrible. Quan tothom sap, en realitat, que el veritable premi és desfer-se de l'horror que assaltava tots aquells que van fer passar l'amistat per sobre del bon gust.

Cal pensar, doncs, que la crisi és l'oportunitat de desfer-nos de tots els pongos que arrosseguem: objectes, sí, però també, i sobretot, influències pongos, feines pongos i vides pongos en general.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.