Entre el mar i la terra

La península del cap de Creus es troba a la part més oriental de la península Ibèrica i, alhora, en l'extrem mediterrani dels Pirineus axials. Aquesta zona s'ha convertit en el màxim referent a escala internacional per la singularitat de les seves estructures i es considera una àrea de referència per a l'estudi dels processos de deformació, metamorfisme i plutonisme que tenen lloc a l'interior de l'escorça terrestre. Al cap de Creus afloren les roques més antigues de Catalunya, que poden tenir entre 700 i 500 milions d'anys. Per conèixer i observar els valors geològics del cap de Creus, el parc natural proposa un itinerari de dificultat mitjana que ens guia per aquest paratge d'una bellesa extraordinària pel verge estat d'algunes cales i racons i l'aspecte contundent del paisatge amb els seus relleus i vegetació modelats pel clima sec, l'exposició a la salabror marina i la duresa de la tramuntana.

L'itinerari, que té dos recorreguts, comença a l'aparcament del far del cap de Creus. Només cal seguir els senyals indicadors de la ruta, fins que es veu el cap. En aquest punt, senyalitzat, l'itinerari es divideix: o es torna a l'aparcament en 15 minuts o es continua l'itinerari geològic, caminant 45 minuts més abans de tornar a l'aparcament. Un cop iniciada la ruta, el primer punt d'interès és una zona ocupada antigament per una sirena de seguretat per a la navegació, convertida en un mirador excel·lent des del qual es veu l'illa de s'Encalladora i la Massa d'Or.

Molt a prop es troben diverses mostres de plecs i boudins (del francès boudin, salsitxa), estructures de deformació a l'escorça de la Terra. Les roques que es poden veure en aquest punt es trobaven fa 300 milions d'anys a uns 15 quilòmetres de fondària, de manera que la temperatura podia assolir uns 700 ºC. Així es va produir la fusió dels esquistos, que va donar lloc als plecs i boudins.

El tercer punt correspon a la vall de la cova de s'Infern, on la vegetació s'acumula en els recessos i adapta les seves formes a la tipologia del terreny per protegir-se del vent i la sequera. La construcció amb pedra seca que s'hi pot observar va ser un corral on s'havien tancat ramats de cabres. La cova de s'Infern (punt 4) és l'exemple més excepcional d'erosió controlada per zones de cisalla.

Un altre dels trets més característics de la geologia del cap de Creus són les pegmatites, roques de color clar que contrasten amb els esquistos, de color negre. El cap de Creus és l'únic indret del món en què aquestes roques afloren a l'exterior.