la crònica

L'art de coixejar

A l'N-II, a uns 30 quilòmetres de Girona en direcció a Barcelona, es troba Cal Coix, antic i conegut hostal que va ser molt freqüentat fins a finals dels anys seixanta. L'accidentat viatge a la Ciutat Comtal era una aventura i convidava a fer una parada en l'agradable establiment. La nova autopista, però, va segrestar-li protagonisme.

Mentalment l'he associat amb una antiga i coneguda botiga de Girona: Bosch Ortopèdics. El nom no hi desentonaria. Durant l'any, per l'establiment hi passa una xifra de coixos molt important. La coixesa és potser l'afecció, traumàtica o no, més estesa. A partir dels 65 anys, és l'amiga fidel d'un percentatge important de persones. Ara bé, un coix ben vestit, amb un bastó amb puny, lluint desacomplexat la coixesa, és un simpàtic espectacle: l'art de coixejar. A can Bosch els coixos hi entren angoixats i en surten presumits.

Les cadires de rodes, caminadors, crosses i bastons i l'assortit de plantilles, sabates i sandàlies ortopèdiques formen part, entre molts d'altres, de l'oferta per als coixos. Veient-ho, hom considera la coixesa amb altres ulls. No és una sort, però tampoc una desgràcia: és una situació. És sols una de les variants de mancança física que es poden amortir amb aparells ortopèdics. Exceptuant vista i olfacte, per a la resta, ben segur que a can Bosch tenen solució. En demanar el que millor s'adapta en cada cas de minusvalidesa, és molt difícil sortir de la botiga sense un aparell petit o gros. L'amabilitat, la professionalitat i el coneixement de la naturalesa humana a què han arribat els fa inestimables. Hi ha un percentatge important de clients tímids, cagadubtes i temorosos, que necessiten un venedor-psicòleg-conseller. Els Bosch i el personal estan vertaderament preparats.

Primer, els pares i ara, els tres germans Bosch Cases –M. Eugènia, Roser i Xavier– resten al peu del canó camí dels seixanta anys de la botiga. Aquest esperit d'establiment familiar cada vegada és menys freqüent. Sovint els fills confonen dedicació amb manca de llibertat i deserten. Volen crear i ser diferents, tot i que no hi ha lloc per a tanta individualitat.

Expliquen que uns pares marxosos volien una cadira de rodes per a un noi de dotze anys, amb minusvalidesa de cames d'alt percentatge. Van escollir-ne una de gamma alta. Provada i liquidada la factura, van sortir al carrer. La mare empenyia la cadira i el viatger va dir: «On és el noi? Per què no ve amb nosaltres?» La mare aclarí: «S'ha quedat a la botiga. Tu t'hi has assegut per provar-la i ja no t'has aixecat, oblidant qui és el coix! Et deixaré a casa i tornaré a recollir-lo.» El pare va fer: «Ostres! M'he distret. És tan còmoda! Marxa enrere a can Bosch: ens en quedem dues de motoritzades i farem curses al parc de les Casernes. Ja m'hi trobo!» És l'art de saber vendre. Lluny de la fredor de moltes franquícies actuals, a cal Coix –perdó! vull dir a Bosch Ortopèdics– vendrien guitarres als mancos!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.