Mones a la fresca

En una esplanada, vora el riu o a la sorra. Molts veïns del Camp i l'Ebre van canviar ahir l'escenari del dinar, traslladant-se del menjador de casa a l'aire lliure, on tenien la sensació que menjar la mona els resultava el doble de bo. Els jardins adjacents al pont del Diable de Tarragona van ser, com ja és habitual, un d'aquests llocs recurrents per passar-hi el dilluns de Pasqua. Una de les famílies a les quals no se'ls van enganxar els llençols van ser els Caballero Molné, que explicaven que des de fa 5 anys se situen exactament «al mateix bocinet de terra», que gràcies a la rutina han aconseguit fer-se seu: «Tot i que hem vingut molt aviat, no hem sigut els primers perquè ens hem trobat vuit cotxes aparcats. A casa s'hi està bé, però la mona s'ha de menjar al camp, i nosaltres som dels que fan la jornada sencera: esmorzem i dinem!» Tot un seguit d'al·licients que enumeraven mentre donaven un cop d'ull sota la taula, on tenien resguardat el mític pastís per tal que no li toqués el sol i no es desfés la base ni la màquina de tren de xocolata que el coronava.

El doble d'anys que aquesta família eren els que feia que dues parelles de la ciutat celebraven aquesta diada en un pinar a tocar del santuari del Llorito. «Hem tingut anys de pluja, de fred i de vent, però mai hem desistit», explicaven els homes, mentre paraven la taula en espera que arribessin les seves companyes, a qui, a diferència d'ells, va tocar treballar. El desplegament de taules, tamborets, cadires i neveres que els rodejava els portava a confessar que pràcticament no els faltava ni un estri que no tinguessin a casa perquè quan sortien a fora ho agafaven «tot»: «L'únic que canvia és que cada any li toca a una parella encarregar-se de comprar la mona», indicaven agafant salivera i assenyalant-la els dos alhora.

Variar de costums, en canvi, va ser el que es van animar a fer dues altres famílies que en els darrers temps havien vist des del seu balcó com s'amuntegava cada vegada més gent al parc del Francolí i, enguany, van decidir deixar de ser espectadors i anar cap a baix. «Hem vingut a dos quarts de deu del matí a agafar lloc i sabem que hi havia gent que estava aquí des d'una hora i mitja abans. Ara, fins i tot en un cap de setmana qualsevol hi ha ambient», deien, mentre una de les filles petites estava esperant amb ànsia cruspir-se un tall de pastís amb la figura d'en Bob Esponja, i un segon tros amb els Gormiti. Tan sols uns metres més enllà, estirats damunt d'una manta que havien col·locat en un marge del parc i amb mig cos protegit de la calor per un para-sol, hi havia la Montserrat i en David, i, entre els dos, el seu fill de 5 anys, que també es mirava atentament el dolç ninot de Messi i un altre de Mickey, que es podien veure a través de la cel·lofana que els embolcallava. A la mateixa hora, els que no simulaven estar a la sorra eren el veí de Valls Carlos Menchón i la seva família, que van optar per la platja del Miracle. Mentre preparaven el pica-pica, en Carlos recordava que altres anys havien anat al pantà del Catllar o al riu Gaià, però que en cap cas estar a prop de l'aigua significava que s'hi posés: «Només he passat entre les roques i m'he mullat una mica perquè he hagut d'anar a buscar la pilota, que ens ha caigut mentre jugàvem.»