“Estem davant d’una gran lluita de poder”

En Mayor Zaragoza i la majoria d’homes que han tingut càrrecs públics d’alt nivell, importants, han fet aquest discurs, és cert, però no han fet res perquè això fos una realitat.

I molt! Perquè no crec que ell, com altres, estigui mentint; estic segura que ho senten així i estan convençuts que és un tema important. Però si com diuen realment n’estan convençuts, per què no han fet res?

Un tap mental i de poder. Són les dues coses que treballen juntes. Hi ha molta gent que et diu, i ho fa sincerament, que no vol ser masclista, però en canvi no saben com deixar de ser-ho. I com que no ho saben ho segueixen perpetuant. Aquest exemple seu, el de les notes, és molt gràfic i és un insult directe cap a les dones. I no hem d’anar tan lluny. El meu fill té ara vint anys. Però quan era petit els pares i mares rebíem papers per signar de l’escola amb només l’apartat per a la signatura del pare! Era un contrasentit. A més, a la majoria de reunions hi anàvem mares i algun pare! I quan vaig protestar em van dir: “Va dona, no siguis exagerada. No n’hi ha per tant!”

Per un costat tenim aquesta lògica de la tradició, que comportaria la normalització d’aquesta situació. Per tant, si no tens una sensibilitat especial, ja siguis home o dona, no perceps aquesta injustícia. Miri, tenim un codi masclista al cap que és el que vàrem aprendre, com si es tractés de la teòrica del carnet de conduir i anem per la carretera conduint.

No hi ha res natural, ens ho sembla, però no ho és. Tot és construït i tot això ens condiciona.

Sí. A més, encara que aquesta resistència sigui amigable segueix sent una gran estructura de poder. La persona que es justifica amb aquest “no n’hi ha per tant, dona” que li comentava és que no vol canviar la situació. Per què? Perquè canviar-la voldria dir cedir poder. I els homes no volen, no voleu, desaparèixer. Això ho sap l’església, qualsevol església, millor que ningú.

Perquè les esglésies estan tan acostumades a tenir poder que entenen perfectament el mecanisme de les lògiques, en aquest cas les de poder. Per exemple, a la quarta Conferència Mundial de la Dona, celebrada el 1995 a Pequín (Xina), els més vigilants van ser les esglésies, totes, perquè no volien que res canviés. Perquè si canviessin les dones, canviaria el món. A les esglésies no els importa que les dones canviïn, no és aquest el tema, el que els importa és saber si en aquest canvi elles tindran poder o no. A totes les estructures de poder, i en aquest sentit vosaltres, els homes, representeu aquesta estructura, encara que sigui inconscientment... les coses ja us van bé com estan.

Educació, educació, educació. Les noves generacions tenen etiquetes que nosaltres no teníem, com ara la violència de gènere, desigualtat, que poden fer servir. Nosaltres els sociòlegs parlem de socialització, que comença des del moment que naixem. I en aquesta socialització anem aprenent què és el que toca i no toca. Què s’espera de nosaltres i què no. El que en diem imperatiu institucional.

I a L’home tranquil, també passa el mateix. També tenim cançons com Stand by your man de Tammy Wynette, que parla de maltractaments i ens ve a dir “el teu home té moments durs i t’has d’aguantar”... i ara el reggaeton!

No, tot es construeix en el moment que estem en una comunitat. Una cosa sempre ha de tenir un significat per a l’altre. Això vol dir que allò que és natural se li ha de posar una etiqueta i un valor. Entenc que hi hagi teories que sostenen que aquesta situació es dona perquè els homes eren més forts, però pensi una cosa: les dones eren les qui parien.

Sí, les dones eren poderoses perquè parien. Un fet que no es podia explicar. Però això no vol dir que fos una societat matriarcal perquè en tenim molt pocs exemples. Sense haver-ho investigat, la millor explicació que he trobat me la va donar una professora de l’UAB, Maria Jesús Izquierdo, que es definia com a marxista i feminista. En una època que no es parlava de la relació sexe i gènere, va escriure el llibre Les, las, lis, los, lus, en el qual parlava d’aquesta relació en les cultures. Izquierdo deia que les dones sempre podem saber que un fill és nostre, és cert que podem no saber de qui és, però sempre serà nostre. Un home havia de refiar-se de la paraula de la dona. I llavors què passa: l’home la fa la seva propietat per assegurar-se la descendència. I en aquelles èpoques en què no existia ni l’escriptura, era molt important deixar petjada.

Sí, per això aquesta explicació m’ha semblat molt encertada, si bé hi ha altres condicionants, naturalment. No ho estic justificant, estic intentant explicar-ho. Evidentment, com li dic, no em quedo només amb això, però és un argument.

Perquè tot i ser molt interessant no és la clau.

Per mi la clau és com una societat de la diferència en fa una desigualtat.

Sempre, sempre és el mateix: és sotmetre l’altre, tornar-lo invisible i infantilitzar-lo. Sigui per sexe, per edat, pel color de la pell, tot això ens parla de la incapacitat de gestionar-la.

Sempre, sempre ens veiem amenaçats per l’altre que és diferent. La història del món és una història de desequilibris, de lluites de poder. En altres cultures la desigualtat és igual de profunda que la nostra, però a més és molt més cruenta. Als països nòrdics, per exemple, on han fet molt per la desigualtat i que ja ens agradaria aquí, doncs les xifres de violència de gènere i violacions són alarmants.

Estem allà mateix. Una violació és una lluita de poder, no és sexe, és sotmetiment. El que ha passat amb La Manada és horrorós. No és la llei que s’ha de canviar, són els jutges i jutgesses que no funcionen per tots aquests prejudicis. Per què ha tret el cap Vox? Doncs perquè ha vist que ho té madur. Vox i tots els feixisme o en Trump sorgeixen per com de malament ho ha fet l’esquerra i com ens ha enganyat. Si tu dius “jo lluito per la igualtat” però no fas res per la igualtat, estàs donant la raó als altres que, com a mínim, no enganyen perquè van al que van. I ara arriba el 8 de març i tothom aquesta setmana està més feminista que mai! Després algú d’algun partit diu alguna animalada sobre la dona i tothom calla, però una altra cosa és que sigui algú d’algun altre partit, llavors sí.

Doncs, sí.