Les primeres Fires

Abans de parlar de les Fires de la Santa Creu hauríem de centrar-nos en el procés de creixement i consolidació d’un poble d’escassa entitat situat a l’extrem de llevant del comtat de Besalú, a tocar la frontera amb Empúries, que es va veure afavorit per la seva situació central en una comarca que unia Girona i Perpinyà, fet que el va convertir en una important cruïlla de camins, una vila potenciada pels comtes de Barcelona va competir amb les velles capitals feudals de Peralada i Castelló d’Empúries.

La designació com a vila reial, un document en què s’establien el nom, el terme, la forma de govern i el fet que el 1268 el rei Jaume el Conqueridor comprés als barons de Pau els drets, motiu pel qual la població va restar lliure de qualsevol domini feudal, va portar la prosperitat i el creixement a Figueres, una població que va iniciar un desenvolupament sostingut que tant va comportar l’assentament de congregacions religioses com ara els franciscans, que el 1483 van fundar un convent a la Font de la Gorga, i els caputxins, que el 1584 van aixecar el de San Roc a la Muntanyeta, enderrocat posteriorment per bastir-hi el castell de Sant Ferran, com l’augment poblacional.

La guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus, que va marcar la nova frontera amb França i la construcció de les fortificacions de Montlluís i Bellaguarda, van rellançar la importància estratègica de la vila, que es va trobar que el 1701 s’hi va celebrar el matrimoni entre Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, que després del Decret de Nova Planta va esdevenir cap del sotscorregiment del corregiment de Girona i el 1753, sota la direcció de Pedro Mártir Cermeño, va veure com s’iniciaven les obres de la fortalesa. La decisió de Ferran VI de construir una gran fortalesa que compensés la pèrdua de Bellaguarda va ser transcendental per a una vila que va viure una revolució demogràfica –el 1717 el cens era de 1.989 persones, mentre que el 1787 ja havia pujat fins a les 5.713– i també social. Nombroses famílies de tècnics militars, fossin enginyers, geòmetres o d’altres oficis lligats a la construcció, arribades de les dues bandes de la frontera van canviar usos i costums.

Si tornem uns anys enrere i tenim present que la concessió reial de celebrar fira era valorada pels habitants de la localitat i la rodalia com una oportunitat que comportaria transformacions socials i econòmiques, –entre d’altres l’arribada de nous pobladors, l’augment de la producció, l’increment dels intercanvis i l’ampliació de la demanda–, podem constatar que la diada de la Santa Creu va ser un element clau en l’expansió d’una localitat que va veure com es millorava la viabilitat de camins rals i carreters i com es creaven serveis per allotjar els firaires, la gent de pas i ubicar els animals. Com escriu Josep Maria Bernils Mach: «De bon matí pesades carretes i turbes de pastors i pagesos eixien de les masies i de la muntanya i feien el viatge cap a Figueres... i entraven per les portes obertes de les muralles...Els carros i els animals es deixaven als afores, vora la riera, tocant a la muralla, també a la vora de la carretera d’Avinyonet, prop del rec Gatillepis. Allí abeuraven els bous, matxos, mules, cavalls, eugues, rucs i pollins mentre marxants i pagesos comerciaven amb ells.» La reconstrucció, mig històrica mig fictícia de Bernils, fa una passejada pels que aleshores eren els principals carrers de la vila, la plaça Major, Fusteria, Millerques, Lloses i Sant Pere, i informa que en aquell cafarnaüm en què tot es comprava i es venia hi havia productes estrella com ara màrfegues i flassades, roba feta, roba vella, esclops, espardenyes, joies per a les pubilles casadores, olles, escudelles, eines del camp i fins i tot armes.

Lligada amb el bategar de Figueres, la Fira de la Santa Creu va patir tots els cops i les desgràcies que van assolar la vila empordanesa i així tant va haver de viure flagells com la mortal pesta negra, com explica Rafael Torrent en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (1963) sobre el març de 1409: «Sant Vicenç Ferrer recorria els pobles empordanesos acompanyat de dos clergues i d’una multitud tumultuosa i desfermada, alguns en pèl de mig cos amunt es disciplinaven i es ferien la carn a xurriacades, altres entonaven salms, dotze preveres publicaven les Indulgències del Suprem Pontífex, mentre que el sant arengava la multitud i escollia sovint per tema les paraules de l’Apocalipsi: “Tingueu temor de Déu, que ja s’acosta l’hora del darrer judici.”» Fent un salt en el temps i tornat als dies de la construcció de Sant Ferran, en el Llibre de Figueres Eduard Rodeja explica que en el darrer quart del segle XVIII «es generalitza encara més el costum d’anar a la Fira de la Santa Creu perquè hi van les pubilles de les cases pairals de la comarca, lluint el vestits de la terra, el gipó de màniga curta, manigots amb sivelles d’argent, i faldilles amples de riques robes adornades de punta».

La Revolució Francesa i l’arribada de les tropes de Napoleó van amenaçar les Fires. Alguns anys no es van celebrar i l’aversió contra els veïns de l’altra banda de la ratlla fronterera va esclatar en diversos moments, com ara l’any 1792, quan van ser expulsats tots els firaires ambulants, la majoria negociants de Perpinyà, i el 1808, quan ja feia quatre mesos que els napoleònics havien ocupat Figueres i molts pagesos de la contrada es van queixar que els animals de l’exèrcit invasor, que estaven deixats anar, es menjaven les collites d’hortes i camps.

Després d’anys de depressió i malastrugança, la vila va entrar en un procés de recuperació que va passar pel reviscolament de les Fires i la proliferació de tota mena d’espectacles, o sigui per la metamorfosi que va convertir la fira en festa, i des d’aquell moment tots dos substantius van anar agafats de la mà. L’any 1813 es va aprovar el trasllat del cementiri, el 1814 es va obrir el primer teatre al lloc avui ocupat pel Museu Dalí. El 1828, l’alcalde i governador militar Joaquim Caamaño i Pardo va convocar les forces vives de la vila per intentar tirar endavant el projecte de cobriment de la riera que travessava la població de ponent a llevant. Quatre anys més tard, el 29 de juliol del 1832, es van acabar les obres i va néixer la Rambla, que des d’aquell moment va esdevenir artèria principal i escenari important de les Fires de la Santa Creu. El 1833 es van celebrar els primers balls públics que van ocupar un espai tancat a la plaça de l’Ajuntament. Els van acompanyar les curses de braus, més aviat correbous, ja que segons recullen les cròniques es feien en determinats carrers de Figueres. Els participants lligaven una corda a les banyes dels bous i els homes estiraven la bèstia intentant dominar-la.