Els anys del despertar
A poc a poc, les Fires anaven agafant volada seguint la petja d’un país que començava a sortir del pou. La possibilitat de travessar lliurement la frontera per part dels veïns del nord assegurava l’èxit
Després de molts anys, les Fires del 1955 van veure com l’autoritat suspenia provisionalment el salconduit de fronteres per a les persones que es traslladessin a Figueres entre el 29 d’abril i el 9 de maig. La notícia era molt rellevant per a una ciutat que aspirava a ser mercat d’una bona part de la Catalunya Nord.
El mes de març, havia sortit el primer número la revista Canigó, que informava, poc després, del problema d’aigua que patia la ciutat i que es va agreujar durant les Fires. L’1 de maig, se celebrava un concurs nacional de sardanistes amb motiu del centenari de la Sardana Llarga i, el dia 8, un altre de cors de Clavé. Poques novetats van presentar les Fires dels anys següents, en què la música tenia un paper protagonista.
El 1957, va destacar l’exposició d’art medieval, presidida per la creu de Vilabertran al saló d’actes de l’ajuntament. Hi havia peces del Museu Marés, del Museu Arqueològic, del Museu Diocesà i de col·leccions particulars, la majoria peces del segle XII. Va ser tot un esdeveniment cultural. Aquest mateix any, es va celebrar un concurs hípic a l’horta Raguer. Van ser tres dies amb molta expectació, ja que, per primera vegada, es permetien les apostes, molt ben rebudes per tothom.
El més destacat de les Fires del 1958 va ser el I Certamen Històric Literari organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos. Es va premiar el llibre Figueres. Notas históricas, d’Eduard Rodeja. Hi va haver molts altres premiats, com ara Fages de Climent, Montserrat Vayreda, Ramon Noguer i Maria Golobardes, entre d’altres.
Les Fires del 1959 van començar el 30 d’abril amb la commemoració del centenari de les reeixides proves fetes amb l’Ictineu, el prototip de submarí sortit de la imaginació de Narcís Monturiol. Aquest any, es va fundar la Penya Motorista Figueres, que va organitzar la primera cursa per a ciclomotors de fins a 125 centímetres cúbics. Hi van participar nou corredors. L’any següent, va ser el futbol el que va acaparar el protagonisme. La Unió Esportiva Figueres havia quedat campiona del grup setè de tercera divisió i es va celebrar un torneig quadrangular amb el Cruzeiros del Brasil, el Tolosa, l’Espanyol i la UE Figueres, reforçada amb una davantera en què hi havia Joel, Didí, Vavà, Kubala i Czibor. El trofeu se’l va emportar l’Espanyol. Van ser unes Fires molt llargues, de nou dies, i els carrers de la ciutat es van omplir de banderes i lluminàries.
El canvi de dècada va portar canvi d’alcalde i Ramon Guardiola va ocupar la poltrona. El 1961, es van pavimentar les vies urbanes que afectaven el recinte firal, amb què la pols va passar a ser història. La primera fira del dibuix i de la pintura es va celebrar el 30 d’abril d’aquell any. Era una iniciativa d’Antoni Guasch, president del Casino. Hi van participar una dotzena d’artistes, la majoria olotins i figuerencs. Era el primer pas d’una activitat que es convertiria en referència. Va ser el darrer any de la tómbola de la Caritat i de l’aplec de la sardana, que saltava a altres dates. Els Jocs Florals es van celebrar al Teatre El Jardí i s’hi van presentar 347 treballs.
Els temps anaven millorant i les Fires lluïen cada any més. Es comprava material a dojo i, fins i tot, es van plantejar construir una portada desmuntable per al certamen. El primer acte de les Fires del 1962 va ser la inauguració de Ràdio Popular de Figueres. Per fi una emissora local. Va ser l’esdeveniment més destacat d’unes Fires amb poques novetats. Les del 1963 encara varen ser més fluixes, sense gaires activitats per destacar. La demanda d’espai anava en augment per l’increment de parades i atraccions, fins al punt que es van haver de denegar algunes sol·licituds. Tot plegat va portar la comissió a plantejar-se la necessitat d’un nou emplaçament que pogués absorbir tanta demanda. Sense adonar-se’n, la ciutat deia adeu al vell recinte de fires, que s’havia iniciat a la plaça de la Palmera després de cobrir la riera un segle abans i que havia anat ocupant altres posicions a mesura que es cobrien més tram de la riera de Galligants. Suposaven uns sis mil metres quadrats aproximadament.
Un altre fet destacat d’aquests anys era la disminució progressiva de les transaccions del mercat de bestiar per, en bona part, les facilitats derivades dels convenis comercials directes entre negociants i productors. A causa de tot això, l’Ajuntament va decidir subhastar part dels terrenys del recinte firal del bestiar, al camp de les Rodes, però calia, abans, disposar d’altres terrenys. Poc temps després, es va subhastar una part del firal, que va anar a para a mans de la Caixa d’Estalvis, que tenia la intenció d’edificar-hi un grup de cases.
El que va quedar del firal es va mantenir per als mercats de cavalls, boví i porquí, i el mercat d’aviram va passar a poeta Marquina.
El Certamen Industrial i Agrícola de l’Empordà es va ampliar notablement amb un espai dedicat exclusivament a maquinària. Es va aprofitar el terreny de l’antiga horta de l’hospital, entre els carrers Rutlla i Castelló, on, a poc a poc, es van anar enderrocant les restes del vell edifici.
Aquesta exposició va anar guanyant prestigi cada any, esgotant per sistema tot l’espai disponible. Les firmes més destacades de Figueres i la comarca i d’altres indrets gironins van apostar per ser-hi presents. Quan va desaparèixer el certamen de la plaça del Comerç, el de l’antiga horta de l’Hospital van continuar i amb el mateix o més èxit.
Per primera vegada, es va celebrar una exposició de cotxes antics que es va situar a l’interior del cafè que ocupava la planta baixa de l’antiga Cambra Agrícola i que, més tard, es convertiria en el Museu de l’Empordà. L’èxit de visites a l’exposició va ser important, tot i el molt limitat nombre d’expositors.
Concurs de cartells
Ja feia anys que el cartell de Fires era obra del figuerenc Marià Baig. Va ser el mateix artista qui va proposar, a començament de la dècada dels seixanta, la celebració d’un concurs per donar oportunitats als nous valors i aportar una mica d’aire fresc i nous conceptes artístics. En el primer concurs proposat per Baig, va resultar guanyador el cartellista barceloní Pau Macià.
Abolició del salconduit
La supressió del salconduit de fronteres va ser una de les noticies rellevants d’aquells anys, ja que les limitacions havien afectat molt negativament la ciutat. Després de l’ampliació d’un mes a tres mesos a començament del 1955, el 5 d’octubre d’aquell mateix any es va abolir definitivament, aprofitant una visita del dictador Francisco Franco al castell de Peralada. Un dels servei s’havia retardat notablement i Miquel Mateu va comentar al generalíssim de tots els exèrcits que el retard era pel salconduit de fronteres. D’aquesta manera tan prosaica va desaparèixer de cop el que havia estat un càncer per al comerç i l’economia empordanesos. L’ordre va sortir publicada al butlletí oficial pocs dies després de la vista de Franco. Qui havia estat durant uns anys ambaixador a París i home fort del règim a la zona va aconseguir que les relacions entre el nord i el sud tornessin a ser fluides.