“ És un drama que polítics pacífics siguin a la presó”

Radical, sí, però és així. I haig de dir que després de la sorpresa em va venir aquell sentit de la responsabilitat. Hem de ser instruments de l’Esperit i sé que hi ha molta gent que prega i que m’ajudarà.

A Catalunya, a casa nostra, m’ha sorprès la bona acceptació que ha tingut el meu nomenament. A Tarragona em consta que sí, que estan contents. Tinc el mòbil col·lapsat, em truca tothom, em feliciten, m’encoratgen...

D’això jo no en puc dir res, qualsevol persona pot ser apta. Però potser sí que la qüestió de l’art de la Franja es devia valorar. Potser era millor una persona d’aquí, que conegués el territori, tot i que s’ha de dir que Pérez Pueyo havia estat a Tarragona. Per part meva puc dir que jo he anat molt a Tarragona com a vicedegà i degà de la Facultat de Teologia perquè hi tenim l’Institut Sant Fructuós i hi conec molta gent. A més, com que també vaig ser rector del seminari de Girona, conec tots els capellans joves dels darrers anys, perquè que han estat alumnes meus. Sé que amb tots ells puc comptar-hi.

Sí, crec que és millor que a l’hora d’escollir un bisbe hagi de ser del lloc, del territori.

Jo no extrapolaria aquest tema perquè hi ha bisbes excel·lents a l’Estat espanyol. El tema dels tarannàs..., tampoc posaria aquest èmfasi que aquí hi ha un tarannà diferent. El que sí que puc dir, perquè ho conec, és que aquí, a Catalunya, l’Església intenta ser fidel a l’Evangeli. Davant les mil i una ofertes de la nostra societat plural, l’Església ofereix l’Evangeli de Jesús, les benaurances. És el pla pastoral del papa Francesc, que va deixar clar a L’alegria de l’Evangeli. És el que tenim per oferir i ha de ser el de qualsevol Església, la catalana i l’espanyola i la de tot arreu, i deixar-nos d’històries! Per això el papa alerta contra el clericalisme, perquè distorsiona l’objectiu central, que és tornar a l’Evangeli. Fixa’t que aquesta proposta és proposta positiva. L’Evangeli no s’imposa, com havia passat abans, ni es posposa, sinó que es proposa positivament amb una actitud de diàleg obert amb la societat, la cultura, enmig d’altres creences.

L’Evangeli és una proposta de ser en una societat on avui l’objectiu és tenir i posseir. L’Església ha d’ajudar les persones del segle XXI perquè puguin plantejar-se les grans preguntes. Del ser, no del tenir.

Fa pocs dies que em van nomenar i ara mateix no estic en condicions de dir si hem de fer un altre document o no, però sí que estic en condició de dir el que han recordat els nostres bisbes al llarg de tots aquests anys i que és el que és vigent: “Manifestem el nostre profund amor pel país, l’estimem.” Qui no estima la seva terra, on s’ha criat, on ha viscut? Davant aquest país que té aquesta peculiaritat pròpia, aquesta llengua, aquestes tradicions, aquesta cultura, donat que estimem aquest país, l’Església sentim la urgència d’anunciar-li l’Evangeli. Però toca a l’art difícil i nobilíssim de la política fer política. L’Església no s’identifica amb cap opció, ha de remarcar i valorar l’amor pel país i oferir-li la proposta cristiana.

Sí, sí. Precisament, i recordant Al servei del nostre poble, què deien els nostres bisbes: “Reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya en el sentit genuí de l’expressió. I defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta d’acord amb la doctrina social de l’Església.” Una vegada dit això, el pas següent no li pertoca fer-lo a l’Església, els pertoca als polítics, a la democràcia. En aquest punt jo només puc dir que lamento la manca de diàleg que hi ha hagut per decidir com hem de tirar endavant aquest país, com hem de tirar endavant el nostre poble.

Doncs sí. La Guerra Civil va obrir una ferida brutal que després en la Transició només es va mig guarir. D’aquí ve que ara hi hagi hagut la reivindicació social de la memòria històrica, que, ep!, ha de ser per a tots. Hi ha famílies que han portat, que porten, una ferida oberta i ara se n’ha obert una altra. Què ha de fer l’Església davant aquesta situació? Ha de ser element de cohesió que contribueixi a guarir aquestes ferides. Però s’hi ha de treballar. Mira què ha passat a la recent campanya de les eleccions [generals]: ha sigut molt agressiva, i així no anem bé. El bé comú està fet de les renúncies de cada posició pel bé col·lectiu. Cal diàleg, saber perdonar, saber-nos posar en una taula i dir: “Hem de tirar endavant aquest país.” Hem de dialogar reconeixent el que hi ha i els trets propis del nostre país.

El drama és que uns polítics que van intentar fer un pas en el que ells creien i que ho van fer pacíficament s’hagin trobat en aquesta situació. Davant el fet real que és que uns pensen radicalment una cosa i els altres radicalment una altra, l’única solució és el perdó; altrament no podrem tirar endavant. Si em preguntes si s’haurien d’indultar aquests polítics, jo vaig més enllà: hauríem de saber-nos perdonar, tots, els uns i els altres. Perquè també de l’altre costat hi ha gent que s’ha sentit molt ferida, perquè hi ha una realitat que no s’ha d’obviar. Mira, quan era seminarista jo era a Roses i un estiu el capellà ens va portar a Beas de Segura. Saps per què? Perquè mig Roses venia de Beas de Segura. Havien arribat a Catalunya als anys seixanta i setanta. I aquesta és una realitat. Jo vull ser el bisbe de tots, però és clar que hem d’implorar saber-nos perdonar. Si fa falta ho demanaré de genolls: perdonem-nos. I jo m’hi incloc: si he ofès algú li demano perdó.

Soc un dels signants, amb Josep Maria Soler, Armand Puig, Margarida Bofarull, Miquel Calsina, Jaume Castro, Eduard Ibáñez, Margarita Mauri, Llorenç Puig i Francesc Torralba, del document Església catalana present i futur (2018). Cal recordar que la Conferència Episcopal Tarraconense, que ja sabeu que des de fa uns anys està dividida en dos, és activa des del 1969, poc després d’acabar el concili Vaticà II. Doncs bé, aquest document que dic i del qual soc signant és clau i en un dels punts diem que cal aprofundir una visió de conjunt de Catalunya com a unitat pastoral. Jo ho crec, això. Per tant, una clau dels pròxims anys és òbviament el camí conjunt i sinodal de les dues províncies eclesiàstiques catalanes. Hem de mantenir i enfortir les estructures i les praxis interdiocesanes promogudes per la Tarraconense. Si hi ha una institució que està fent un treball conjunt és, per exemple, la Facultat de Teologia, amb seminaristes de tot Catalunya. Hem d’anar en aquest sentit, potenciar el treball conjunt, hem de donar una resposta unitària i cohesionada als grans reptes de Catalunya. D’això ja n’he parlat amb el cardenal Omella i ell també ho veu clar.

Pròpia o no pròpia, oi que els bisbes de Catalunya fan un treball pastoral conjunt? Això és el que és important. També s’ha de veure que el treball que es fa amb els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola és una gran riquesa, i així s’ha d’enfocar. Però parlant de la Tarraconense, ara parleu del concili del 1995, però nosaltres tenim una història de més de 1.500 anys! A Girona fa dos anys vam celebrar el Concili del 517, eh? Això és brutal! Quina és la institució que pot dir: “Nosaltres ja ens reuníem en el segle VI”?

Directament encara no hi he parlat mai, però sí que hi estat a prop perquè amb motiu de l’Any de la Misericòrdia em van nomenar missioner de la Misericòrdia i vaig estar en moltes trobades on ell hi era. Jo estava escrivint L’Església dels pobres en el Concili Vaticà II quan van escollir Francesc com a papa. Vaig tenir una gran satisfacció perquè el que jo estava intentant expressar en aquell llibre m’ho deia el papa. Després del concili molts deien que això dels pobres era cosa de la teologia de l’alliberament. I sí. Però jo pensava, i pel que s’ha vist el papa també ho pensa, que la qüestió dels pobres havia de ser, ha de ser, de tota l’Església. I no va ser un tema marginal del concili, tot i que a Europa, com diuen els castellans, es va córrer “un tupido velo”. La conclusió és: “Així com Crist, l’Església.” És el que diu el papa: l’Església s’ha d’emmirallar en Crist per complir la seva missió.

Una mica sí, però també perquè el concili els queda molt lluny, no havien ni nascut, la majoria. Però et diré una cosa: arran del 50 aniversari del Vaticà II s’han fet moltes conferències, estudis, simposis... Els seminaristes i els nous capellans estan entrant en el que va ser el concili. Els ha despertat molt interès i molts d’ells estan començant a assimilar el que va ser, han obert les antenes, tenen un nou aire...

Sense cap tipus de dubte el segle XXI ha de ser el segle dels laics. Jo vull treballar per un laïcat actiu i compromès, però, això sí, ha d’estar ben format. La bona formació és essencial, i cal que el laïcat tingui un mínim de formació teològica, teològica pastoral.

Hem d’acarar el treball eclesial amb aquelles actituds sinodals d’escolta dels uns amb els altres a la llum de l’Esperit. Una Església més sinodal vol dir escoltar la veu del poble amb tot el que comporta. Jo, aquí, a l’Empordà, vaig fer un consell interparroquial. I a casa nostra el que hem de fer és crear estructures de comunió. La missió del bisbe és fer aflorar això. L’Església ha de ser com una llar i ens hi hem de trobar tots i escoltar-nos.

L’Església té nom de dona. Què faria l’Església sense les dones? No seria la llar de la fraternitat cristiana. Jo ho he experimentat i ho he vist a les parròquies. A vegades ens diuen que a les dones només les fem servir per netejar. De cap manera! Estan a l’estructura de les parròquies. Les dones estan portant més l’Església del que aparentment sembla. Si s’ha de fer una reforma ha de venir de dalt de tot i dels teòlegs, però pel que fa a la base hi hem de treballar, i hi treballem. Aquí és on hem de fer una conversió. Molts ja hi treballem.

Ho espero amb una gran il·lusió i responsabilitat. L’ordenació episcopal et posa al capdavant del teu poble, a qui has d’estimar, servir i donar-te.