La recuperació de Sant Aniol d’Aguja, més a prop
Els treballs del refugi se centren a partir d’ara en els interiors i en la construcció de la depuradora
Es calcula que amb dos anys més es podria completar el projecte, iniciat el 2013
L’ambiciós i emotiu projecte de reobrir el refugi excursionista de Sant Aniol d’Aguja està entrant en la fase final, després que, en els sis anys que fa que s’hi treballa, s’hagin complert el gruix de les obres, centrades a refer l’edifici principal i l’annex, que es destinarà a refugi lliure i que mentrestant es fa servir de magatzem de les obres. Però que sigui l’última fase no vol dir que sigui curta o que la inauguració sigui a tocar: els Amics de Sant Aniol d’Aguja, impulsors de la iniciativa, pensen que en tenen encara per un parell d’anys. “Anant bé”, hi afegeix un dels seus integrants, Josep Maria Costa, Casica. Fa poques setmanes van iniciar la construcció de la depuradora que ha de tractar les aigües brutes del refugi (serà una depuradora que funcionarà amb un procés de filtració natural) abans que s’aboquin a la riera i quedaran pendents, entre altres treballs, les instal·lacions de l’interior.
Uns 700.000 euros
Fins ara s’han gastat uns 400.000 euros, que s’han cobert amb aportacions dels socis de l’entitat (n’hi ha uns 300), la Diputació, la Casa de Catalunya a Perpinyà, la Generalitat, l’Obra Social La Caixa, ajuntaments, empreses i particulars. Per recaptar fons, de tant en tant organitzen esdeveniments com ara concerts o dinars populars, i es posen a la venda unes samarretes que s’han fet molt populars. Un altre mètode per cobrir les despeses ha estat l’apadrinament de les teules que han col·locat a l’edifici, en què particulars i entitats han fet una aportació econòmica que ha quedat reflectida amb el seu nom a les teules.
Per completar el projecte, es calcula que caldran entre 250.000 i 300.000 euros més.
‘Helicòptering’
Les xifres serien molt superiors si una part important de la mà d’obra no fos de franc. Una de les característiques que fan especial el projecte, que té la complicitat del Consorci de l’Alta Garrotxa, és la col·laboració de voluntaris per pujar el material a Sant Aniol, on no arriba cap pista, sinó que s’hi accedeix per corriols. Fins i tot deixen bosses amb material d’obra al punt on s’acaba la pista –a la captació d’aigua del Gomarell– perquè els excursionistes en portin alguna fins a Sant Aniol, aprofitant la caminada. Sobretot a l’estiu, que és quan hi ha més excursionistes, la iniciativa ha donat bons resultats.
Les matinals de pujada de material a peu les han batejat com a helicòptering perquè venen a substituir l’ús d’un helicòpter, un sistema que, per raons econòmiques, només poden fer servir en comptades ocasions. A banda de convertir-se en traginers, els voluntaris també treballen a l’obra complementant els professionals contractats. Aquest estiu, en una doble jornada de feina, van treballar en la fonamentació dels dipòsits de la depuradora i el cap de setmana passat hi va haver una d’aquelles pujades de material a coll. La pròxima s’ha programat per al 5 i 6 d’octubre.
Però no tots els visitants col·laboren, ni tenen un comportament cívic. De tant en tant es registren bretolades a l’obra i, sobretot, hi han de recollir moltes deixalles abandonades a la zona.
Supracomarcal
Per la seva situació geogràfica, al peu del GR-11 (el sender de gran recorregut que va del cap de Creus a Hondarribia, al Cantàbric), Sant Aniol és un indret molt popular que, alhora, té un component llegendari. En això últim hi va influir la novel·la La punyalada, de Marià Vayreda, que situa un dels seus capítols en l’aplec anual que s’hi organitza a la primavera, conegut també com l’aplec dels francesos pel fet que hi assisteixen els de Sant Llorenç.
Els edificis que s’estan reformant havien tingut diferents utilitats, entre altres la de rectoria. En la dècada de 1950, el Centre Excursionista de Banyoles ho va adaptar com a refugi. Tres dècades després, però, la casa es va abandonar i es va anar deteriorant. Fins que van aparèixer els Amics de Sant Aniol d’Aguja. L’associació es va crear el 2011, impulsada pel Centre Excursionista de Banyoles (CEB) i les entitats Terra Aspra, de Montagut, i Peu Alegre, de Sant Llorenç de Cerdans, el municipi del Vallespir situat a la banda nord de la muntanya i on custodien la imatge del sant. Després d’uns treballs d’urgència per evitar el risc d’accidents que implicava el mal estat del recinte, l’agost del 2013 van començar les obres pròpiament dites.
LES XIFRES
Dos menjadors, 40 llits i un bar i punt d’informació
R. Estéban
El de Sant Aniol no diferirà gaire del model habitual dels refugis de muntanya i, en línies generals, mantindrà la distribució de quan l’edifici ja havia estat un equipament d’aquest tipus, entre les dècades de 1950 i 1980. És possible que abans de la seva entrada en servei es modifiqui la planificació, però ara per ara la distribució prevista és la següent: a la planta principal, a la qual s’accedirà per les característiques escales de la façana que dona a l’esplanada, hi haurà un menjador gran (hi han construït una llar de foc de gran potència calòrica), un altre de més petit per a grups reduïts, la cuina i uns lavabos. També s’hi preveu una barra de bar i cafeteria, que alhora servirà com a punt d’informació de l’Alta Garrotxa per als visitants.
A la planta superior, els usuaris hi trobaran tres habitacions amb un total de 40 llits (muntats en lliteres), lavabos i l’estada privada del guarda. A l’annex hi haurà l’equipament indispensable per ser usat com a refugi lliure. La manera com es gestionarà encara no s’ha decidit i dependrà dels recursos que es disposin per mantenir-ho. En aquest sentit, els Amics de Sant Aniol hauran de negociar amb les administracions col·laboradores.
El pla de protecció
Les obres coincideixen amb la redacció del pla especial de protecció de l’Alta Garrotxa, que és a exposició pública. Amb les normes actuals –molt restrictives–, el refugi no es podria obrir, afirmen els Amics de Sant Aniol. Com que en el pla sí que s’hi preveu la possibilitat de posar en marxa un equipament d’aquesta mena, l’entitat valora bé el document, en línies generals. “En principi, sí; però hem d’acabar d’estudiar-ho”, puntualitza amb cautela Josep Maria Costa.
