La Xarxa Interreligiosa per la Pau (XIP) celebrarà el dia 19 d’octubre al centre cívic Casa Golferichs, a la Gran Via de Barcelona, la seva trobada anual. Serà la tercera, tot i que en la primera, en la qual es va parlar dels refugiats i l’acolliment, la Xarxa encara no estava constituïda com a tal. L’any passat, la XIP va posar en relleu –amb la jornada Religions i pau– la idea que un dels punts que tenen en comú totes les religions de la humanitat “és la construcció de la pau”. I Quim Cervera, un dels organitzadors, diu: “I no només de la pau en el sentit de no fer la guerra, sinó, i sobretot, en el sentit de promoure la pau interior, la reconciliació amb un mateix i el perdó amb persones o pobles que t’han ofès.” “Totes les religions i espiritualitats del món –manté Cervera– ajuden a construir positivament unes relacions humanes no violentes i creen espais de diàleg i germanor.” Aquest any, la trobada, que està oberta a tothom, es titularà Dones, religions i pau.
Un dels objectius de la jornada és donar a conèixer què fan les dones en les diferents tradicions i espiritualitats. Les dones són majoria a la base i fent feina, però a dalt de tot no les deixen arribar.
Volem posar en intercanvi totes les tradicions religioses, que no totes estan en el mateix moment i en el mateix grau d’igualtat o equitat en la relació home-dona, perquè creiem que pot facilitar experiències i ajudar a descobrir què fan o no fan els altres. Es tracta de donar visibilitat a les qualitats que les dones aporten a la construcció de la pau, tant a títol personal com, sobretot, des del punt de vista intern de les comunitats. Cal que en l’organització de les comunitats es visibilitzin les decisions de les dones i s’augmenti el seu grau de decisió. Cal donar a conèixer el que aporten les dones a la transformació de la societat en favor de la justícia i la pau, sobretot en aquelles poblacions més excloses i víctimes de les injustícies.
Cala el discurs de l’extrema dreta, que està en contra del feminisme, per exemple, i vol abolir els termes ‘violència de gènere’ i ‘violència masclista’. En parlareu en aquesta jornada?
Suposo que en parlarem. La base de la jornada serà un diàleg entre Lola López, que havia estat la comissionada per als temes interculturals de l’Ajuntament de Barcelona, i Neus Forcano, que és una teòloga feminista del Col·lectiu de Dones en l’Església. Després es faran uns “racons” amb testimonis de dones de diverses tradicions religioses. Aquest tema sortirà, perquè és un element fonamental de respecte a la diversitat tant sexual com de gènere, així com a les diferents formes de família. Davant d’aquesta ofensiva que creix a Europa portada pels fonamentalismes i l’extrema dreta, penso que és bo anar creant un discurs sincer, transparent, potent, ben argumentat, un discurs que en gran part prové de les tradicions de saviesa de la humanitat, entre les quals hi ha les religions i les espiritualitats. Penso que és molt important seguir elaborant aquest discurs i persistir-hi, i alhora fer treball social, quotidià, cultural i treball polític.
Després de l’acte principal, la xerrada entre Lola López i Neus Forcano (que moderarà la periodista Glòria Barrete), hi haurà uns “racons”.
Hi haurà cinc “racons”, d’una hora i mitja de durada cadascun, en què hi haurà dones de diverses religions i espiritualitats que donaran testimoni de les seves experiències concretes i del que han aportat –o desitgen aportar– a la pau les seves respectives tradicions. La idea és que els participants de la jornada puguin assistir als que més els interessin.
Quins “racons” seran?
En un hi haurà representants de la tradició musulmana i budista; en un segon, de la tradició catòlica i la fe bahá’í; en un tercer racó, s’interpel·laran dones de tradició cristiana protestant i jueva; en un quart racó, parlaran les tradicions cristiana ortodoxa i Brahma Kumaris, i en el cinquè racó, hi haurà dones de tres espiritualitats: sikhs, hindús i membres de la Federació de Famílies per la Unificació de la Pau Mundial.
Hi ha moltes diferències en el paper de la dona entre les diverses religions. Dins del cristianisme mateix, les dones protestants poden ser pastores i bisbesses, mentre que en el catolicisme, no.
Per això l’experiència del món evangèlic pot ajudar molt les altres religions que no han arribat a aquest grau de capacitat de decisió i organització, com el mateix catolicisme i el món de l’islam, tot i que ja en alguns llocs hi ha dones imams. Se sap poc, però n’hi ha. Com també se sap poc, perquè són clandestines, que hi ha capellanes i bisbesses dins de l’Església catòlica. N’hi ha unes 200 al món. Les autoritats no ho reconeixen, però des de la base es va avançant. Hi ha altres tradicions religioses que aquest problema no el tenen.
La fe bahá’í, per exemple.
Per exemple. També dins del judaisme hi ha diferències. A les sinagogues progressistes, el primer és la igualtat home-dona. També dins del món budista hi ha poques diferències entre homes i dones... Tot i que són les espiritualitats més antigues, han avançat molt en aquest aspecte, sobretot aquí a Europa.
La realitat de la dona a l’islam la tenim una mica esbiaixada i més condicionada per qüestions polítiques?
Es barregen a vegades qüestions religioses amb d’altres de culturals i ètniques, que són molt ancestrals. També depèn de les dones, de si són d’un país o d’un altre: no és el mateix la dona al Marroc que al Senegal o a l’Aràbia Saudita. L’Alcorà, en la seva època, al s.VII, va ser un gran pas endavant, com ho va ser l’Evangeli, per a la igualtat entre l’home i la dona. Les escriptures de les grans religions de la humanitat han sorgit en èpoques de gran pes del sistema patriarcal i han influït molt en el llenguatge i l’expressió cultural de les religions.
Quan va venir a Barcelona el papa Benet XVI, el 2010, i durant la missa a la Sagrada Família, les úniques dones que van participar en la cerimònia van ser unes monges que van netejar l’altar. Aquella imatge va fer molt mal, però tampoc visibilitzava una realitat absoluta de la dona en el catolicisme...
Allò va ser com un mirall caricaturesc. Per una banda, reflectia tota aquesta història llarga de submissió de la dona dins de l’Església catòlica; per l’altra banda, però, tots sabem que les dones en segons quines comunitats i congregacions han avançat molt en la capacitat de decisió i negociació dins de l’Església, tot i que encara falta molt per fer. Allò va ser una mostra d’un repte fonamental que té l’Església catòlica actualment, així com altres tradicions. En el diàleg amb la cultura moderna o ultramoderna en què estem, el paper de la dona és una qüestió que s’ha d’afrontar.
Les bases demanen l’equiparació.
Les bases ho demanen i en l’origen evangèlic hi havia deixebles dones i deixebles homes, i en les primeres comunitats hi havia dones que presidien les celebracions.
A les parròquies catòliques, les dones són les més actives.
Si no hi fossin, les parròquies no funcionarien. El repte que la dona pugui assumir més funcions va acompanyat del repte d’avançar més en la democràcia dins de l’Església catòlica i avançar amb la responsabilitat en equip, entre laics i laiques. El paper de la dona és clau.
Fa poc, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va dir que la perspectiva de gènere és un “desafiament educatiu” que provoca una “gran desorientació entre els infants, els adolescents i els joves”. De fet, l’Església catòlica s’oposa a tot el que sigui ideologia de gènere.
Efectivament, l’Església catòlica hi té molta reticència. Jo ho veig diferent. Crec que és important l’educació: l’educació sexual, l’educació pel que fa a les diverses formes de construir una família i els diversos tipus de família, i també la dimensió afectiva, que va més lluny de l’educació sexual. Sovint s’ha donat només informació i el que cal és educar, anar més enllà de la simple informació. Vol dir educació en les relacions interpersonals, en la comunicació que no sigui agressiva, en el respecte a les altres persones, saber escoltar, estimar i comprendre l’altre sabent que tothom és diferent.
Per què l’Església catòlica té aquesta fixació?
Això ve dels primers segles del cristianisme, els segles I i II, però sobretot del segle IV, després que Constantí fes del cristianisme religió d’estat. Allò va canviar radicalment les estratègies de les comunitats cristianes, que, en conviure amb una cultura platònica, adopten el món dual: cos i ànima. El cos, el món del plaer, del desig, moralment negatiu, es vincula a la dona. I l’ànima, que és el món de l’intel·lecte, de la raó, de l’esperit, es vincula més a l’home. Aquella frase, que jo havia sentit de petit, “la dona és l’esca del pecat”, ve de molt lluny. Això va arrelar, ha arrelat en la mateixa elaboració de la teologia, del llenguatge i de la pastoral en l’Església catòlica, amb el suport d’un sistema social patriarcal. Canviar això vol dir, pràcticament, canviar el cervell, les normes, els valors, la cultura, els esquemes que s’han fet rígids. Però és evident que cal canviar-ho, perquè no són funcionals ni adequats al món actual ni als moviments d’emancipació de la dona.
La Xarxa Interreligiosa per la Pau (XIP) va fer molts esforços per recordar que acollir és un valor que uneix totes les religions. En canvi, Europa manté el discurs en contra dels migrants.
És lamentable que es vulneri un dret humà tan fonamental com acollir una persona que està fugint del seu país per una necessitat d’emergència, sigui la fam, sigui la guerra, sigui el que sigui. Penso que estem rebent una reacció de llarga durada de tot el que ha estat l’imperialisme colonial que ha fet Europa i altres estats als anomenats “països del Tercer Món”, especialment l’Àfrica. És la reacció normal. Europa hauria d’aprendre de la història, demanar perdó i acollir. És lògic, d’altra banda, que la gent cerqui un lloc on poder desenvolupar-se com a persona, on poder vetllar per la seva família d’una manera més digna. Europa està perdent la seva tradició de respectar els drets humans... Bé, més que d’Europa, hauríem de parlar de certs estats d’Europa i de certs poders econòmics.
L’Estat espanyol fins i tot amenaça amb multes astronòmiques a l’ONG que rescata immigrants a la Mediterrània, Open Arms.
Produeix molt malestar i molta impotència. Però, d’altra banda, la cara positiva és que existeixi Open Arms i altres organitzacions que fan un esforç impressionant per fer aquest servei, així com totes les organitzacions i entitats que hi ha tant a l’Estat espanyol com a Catalunya i en altres estats d’Europa, que des de fa anys estan treballant en favor de l’acolliment, arriscant-se a ser criminalitzats. Aquesta xarxa d’entitats i ONG és la que està seguint la tradició profunda i més humana i humanista d’Europa.