La imaginació s'apodera de Girona

Els Comerciants del Mercat del Lleó de Girona es van emportar divendres a la tarda una bona decepció quan, després d'haver fet el muntatge de l'estructura per participar en l'exposició, un grup de brètols els van destrossar gairebé per complert tota l'estructura. El muntatge que havien preparat consistia en la instal·lació d'un parell de murs d'un material especial que permetia la col·locació i preservació de les flors. Malgrat la bretolada, protagonitzada per menors, els comerciants van improvisar, amb les restes del muntatge, una solució provisional, de manera que tothom que s'hi acosta pot deixar una flor blanca amb un desig escrit i penjar-la al mural. Per cada desig que es penja, els comerciants destinaran un donatiu a la Fundació Oncolliga, d'ajuda als malalts de càncer. Malgrat la destrossa, la participació de la gent va ser molt bona.

Un espai que aquest any s'ha obert al públic, coincidint amb l'acabament de les obres de restauració, és l'església de Sant Feliu. Cada capella té la seva decoració així com el seu altar, però el que crida més l'atenció dels visitants són la gran quantitat de clavells vermells que ornamenten els dos santcristos: el que hi ha just a l'entrada i la imatge del santcrist jacent. De fet, la mateixa alcaldessa va animar el públic a anar a visitar l'església de Sant Feliu, però just després de l'acte inaugural, a 2/4 de 12 del migdia, encara s'hi feia missa, de manera que alguns es van haver d'esperar per entrar-hi. L'ornamentació de les escales de l'església de Sant Feliu tampoc no té pèrdua: el Gremi de Floristes de Girona i Comarques ha fet una bona combinació de talls de troncs d'arbres i cistells de vímet plens de flors.

«Ja soc aquí!», va dir el 1977 Josep Tarradellas des del balcó de la Generalitat, a Barcelona. El crit va fer impacte en la majoria dels catalans, pel reconeixement –encara que simbòlic i precari– de Catalunya. A Girona, cada any, en publicar-se el cartell de l'exposició de flors que n'anuncia les dates, també hi ha un sentiment de satisfacció. És com quant la filla o bé la nora anuncien el naixement d'un fill. Els gironins es preparen per al part.

Aquest any hi ha hagut dues incorporacions importants: l'església de Sant Fèlix i la part de la plaça dels Apòstols situada a l'oest, ran de la façana principal. La primera, perquè era de lògica que per la seva situació s'incorporés, i la segona, perquè els visitants quedaven decebuts després de l'escalada catedralícia i no trobar cap altra cosa que la vista insulsa de l'escalinata des de dalt, dissenyada sempre per veure-la des de baix. Espais nous que van fer que el nombre d'elements florals, que van ser 118 el 2008, passessin a 122 el 2009 i a 135 aquest 2010. L'exposició no ha tocat sostre, i l'evolució és imparable.

La idea d'animar musicalment el recorregut amb grups que aixequin l'ànim dels cansats visitants és excel·lent. En canvi, set llocs –incloent-hi la Devesa, la Rambla i Sant Agustí– per a les necessitats fisiològiques són insuficients. Prostàtics i incontinents els absorbiran, i la resta, com sempre, tindran l'excusa del tallat. Les aglomeracions dels dos caps de setmana, impossibles de regular, són clàssiques. Ningú no escolta els consells! Només els visitants veterans –i intel·ligents– fan el recorregut de dilluns a divendres. D'altra banda, l'acumulació de senyals de situació en el plànol, el fa confús i inoperant. Els que no coneixen bé el recorregut es fan un regirat de cervell i acaben demanant consell o veient patis i més patis i deixant els indrets més importants per veure. Per què hi posen els patis, que emboliquen la interpretació del plànol? De fet, els patis no necessiten localitzador: anant d'un indret a l'altre d'exposició, cauen com fruita madura. En qualsevol cas, per què no confeccionen dos plànols? Un de l'exposició i l'altre dels patis.

L'any passat, parlant amb els guies de dos autocars arribats de Castelló de la Plana, en acabat del recorregut, van manifestar que havien vist una seixantena de llocs. A la pregunta de quina era la seva opinió dels claustres, Sarraïnes, Banys Àrabs, Cor de Maria, Sant Martí i Sant Nicolau, van manifestar que no els havien vist. «Hem vist l'Onyar i el Galligants, la plaça dels Jurats i les escales de la catedral i de Sant Martí. A la resta, hi havia cues i, com que vista una església, vistes totes, no hi hem entrat. Hem vist molts patis!» Sorprès i indignat, volia engegar una paraulota als guies tan ineptes, però em vaig contenir. El plànol editat un any rere l'altre serveix de ben poca cosa, principalment a la zona de la Girona vella. És inútil de rebatre: només l'interpreten bé els gironins, i no el necessiten.

Tothom lloa l'exposició. Jo, perquè l'estimo, m'atreveixo a ressaltar-ne defectes que poden ser corregits. La meva actitud pot ser impopular, però deixar-se emportar per la inèrcia és el pitjor que pot fer l'organització d'un esdeveniment multitudinari com l'exposició de flors, que ha sobrepassat els aficionats pel que fa a l'organització i direcció, les quals necessiten criteris professionals. Una altra cosa és la participació artística. Un espectacle –Girona Temps de Flors ho és– d'aquestes característiques i volum requereix una atenció especial. Si no hi hagués hagut canvis de criteri, de sistema, de lloc i d'organització, encara es faria el concurs de roses i rams de flors a la Sala de Descans del Teatre Municipal. Molts diuen «Però si està tan bé!» Ignoren que les expressions artístiques dolentes difícilment tenen millora; en canvi, les bones sempre són superables.