Posem rostre als que viuen al carrer

Tal com recull la Fundació Foessa, deu anys després de l’inici de la crisi econòmica i quatre anys després del seu punt d’inflexió, l’any 2013, el nombre de persones en situació d’exclusió social s’ha incrementat un 12%, i un 40% en la població en situació d’exclusió social greu. En aquest mateix informe de la fundació vinculada a Càritas s’assenyala que gairebé 800.000 llars i 2,1 milions de persones viuen en situacions d’inseguretat pel que fa a l’habitatge a tot l’Estat. És una realitat que afecta al voltant d’1.300.000 llars i 4,6 milions de persones.

Segons Càritas, més de 40.000 persones continuen vivint en situació de sensellarisme en tot el territori espanyol, i els recomptes de persones sense llar que es porten a terme a les grans ciutats tampoc ofereixen xifres gaire més encoratjadores.

L’habitatge de lloguer social és un instrument residual en l’actual política d’habitatge. No es tenen dades exactes del nombre, tot i que la majoria dels estudis estimen que el parc social només representa entre un 1% i un 2,5% del total d’habitatges principals.

El 2018, a l’Estat espanyol es van portar a terme 59.671 desnonaments. Un 62,5% d’aquests van ser conseqüència de procediments derivats de la llei d’arrendaments urbans (LAU), mentre que un 31,7% van ser deguts a execucions hipotecàries, i els 3.441 restants obeïen a altres causes.

Per Càritas, la prevenció del sensellarisme, dels que viuen literalment al carrer, consisteix essencialment a anticipar-se a la pèrdua de la llar i a les situacions de carrer. Per això l’entitat insisteix a reclamar més intervencions que reforcin els recursos de què disposen les persones en aquesta situació de vulnerabilitat (econòmica, social, relacional, institucional, psicològica i motivacional). Per això és imprescindible entendre que parlem de situacions que viuen persones concretes, amb cara, noms i cognoms. Hem de mirar el sensellarisme als ulls, visibilitzar-lo, posar-hi rostre.