“S’ha d’entendre que tenir un gos és tenir una responsabilitat”

Un labrador retriever, un pastor belga malinois, i un pastor holandès, tots tres són animals de recerca i rastreig

Per arribar a poder treballar bé en aquestes disciplines els gossos han d’haver passat per una fase d’ensinistrament que dura aproximadament un o dos anys. Si es vol aconseguir un rendiment òptim, el binomi entre l’animal i l’amo ha de funcionar a la perfecció.

Personalment crec que totes les races funcionen, el que cal és que sàpigues modelar l’actitud del gos, però també és clar que hi ha races que serveixen més per a una disciplina que per a l’altra. Per exemple, per fer rastreig, necessites un gos pausat, tranquil; en canvi, per a enderrocs, necessites un gos més àgil, més atlètic.

De dues maneres, per una banda s’ha de fer que el gos aprengui les ordres, que no tingui desconfiança, però el més important és que sàpiga qui mana, i els propietaris entenguin quines obligacions comporta tenir un gos. En aquest aspecte, al nostre centre del Club Caní de la Selva eduquem els animals en positiu, o sigui, fem que aprenguin sense maltractar-los i així els decantem cap a la recerca i el rescat, la detecció de substàncies com poden ser estupefaents, la modificació de conductes, l’obediència o la socialització.

No cregui, la nostra feina està fonamentada en l’educació dels animals i això comporta que els seus propietaris entenguin que tenir un gos és tenir una responsabilitat i que, a part d’ensenyar-lo a funcionar en la societat dels humans, li has de donar un benestar i unes pautes de comportament. A àmbit europeu estem molt allunyats dels estàndards d’altres països que han fet grans avenços en camps com l’educació i la socialització. Falta fer camí perquè tant els amos com els animals entenguin quina ha de ser la seva posició a la societat.

També, però hi hem d’afegir que aprenguin a fer les seves necessitats en els punts adequats, que es moguin amb naturalitat, sense provocar conflictes, que no es sentin pressionats. Però es clar que per arribar a aquest punt, s’ha de començar per baix. Sempre he dit que l’educació del gos ha de començar quan és cadell, perquè quan creixi sigui un animal cívic i sàpiga comportar-se en societat. Les tècniques han canviat, abans es volia imposar i ara es vol educar.

Els socis del club van plantejar-nos com podíem utilitzar els nostres coneixements per ajudar la societat. De manera voluntària ens vam oferir als Bombers de la Generalitat i vam fundar la unitat canina. Era l’any 1999. Estava enfocada a oferir serveis de recerca de persones perdudes, boletaires o excursionistes, gent gran amb Alzheimer que s’hagués desorientat... per seguir-los el rastre, o en el tema d’enderrocs o altres col·lapses, intentar trobar les possibles víctimes que poguessin estar a sota la runa. Ens van incloure en l’escala especial, i encara que la nostra feina no era ni anar a apagar foc o treure aigua de les inundacions, els nostres gossos van ser reclamats una vegada i altra per actuar sobre el terreny i descobrir possibles víctimes.

Hi hagué un moment que vam treballar per tot Catalunya. Per exemple, vam estar al Balandrau quan el cap d’any del 2001, entre aquell pic, el torrent de Fontlletera i el Gra de Fajol, el torb va matar onze persones i allà vam trobar l’última dona; vam participar en la recerca de possibles víctimes després d’una explosió de gas a Collbató, i també, quan, va col·lapsar el mur de càrrega del seminari nou de Girona quan s’estava reformant la universitat.

La unitat estava formada per dotze persones i cada una manava els gossos corresponents. N’hi havia tres de Lleida, una de Tarragona, tres de Barcelona i els de Girona. Cobràvem com a voluntaris, o sigui, per servei fet, i en els darrers anys vam aconseguir un conveni gràcies al qual ens pagaven el pinso i les atencions mèdiques dels animals. Cap de nosaltres es movia per la pecúnia sinó per la convicció de ser útils a la societat, però noi, hi hagué un canvi en els responsables de la unitat i ens vam trobar que no comptaven ni els anys de servei, ni les hores de dedicació voluntària a la feina, i, sense entendre les raons profundes de la decisió dels caps, ens van fer fora.