«Per escriure d'Amèrica no cal anar-hi»

–«Hi vaig viure fins que vaig haver fet el servei militar. Hi vam anar acabada la guerra el 1939. Vam passar la guerra a Vilajuïga; el meu pare era concertista de violí, però quan va venir la guerra, els comitès comunistes de l'Empordà li van fer donar tot el que tenia i va quedar pelat. Acabada la guerra ja va perdre l'humor de fer concerts i vam anar a Olot amb les mans a la butxaca.»

–«Teníem un oncle que era constructor d'obres. Em va donar feina i em va tractar com un esclau, el fill de puta que es va fer ric.»

–«No. Ens moríem de gana. Sort que un conegut ens va deixar un terreny perquè hi fes hort i amb 13 anys el vaig menar: patates, blat de moro, mongetes... Amb el blat de moro, la mare criava vint conilles i podíem vendre conills. Per un conill de quilo ens donaven una barra de pa. També teníem gallines... Vaig fer-ho set anys, fins a la mili. Amb un cove portava la gallinassa i els fems dels conills a l'hort, que era a tres quilòmetres de casa. Treballava deu hores cada dia i, a part de menar l'hort, anava a classes de dibuix i em van sortir classes de mecanografia. En pagava 10 pessetes al mes per les classes de dibuix i 15 per aprendre a escriure a màquina. Saps què costava fer cinc duros en aquell temps?»

–«El meu pare no ho volia. El meu germà va sortir un bon músic.»

–«Tinc molts records d'ell...»

–«En Joan era un bon músic. Els últims anys cobrava per la societat d'autors. Era músic i compositor; va fer cinquanta sardanes: algunes són estrenades. Jo tocava la bateria. Imagina't. Anava amb el meu germà a tocar pels pobles de la Garrotxa i ens pagaven amb botifarra i cansalada.»

–«No em tractis de vós, tracta'm de tu, que em fa més jove i el vós fa vell!»

–«Totes les persones tenim una història que, de vegades, la coneixes, però sovint ni t'hi reconeixes. I també tenim la llegenda, que fa més gràcia que la veritat...»

–«La veritat a vegades no la coneixes ni tu. Si haguessis vingut cinquanta anys enrere a Platja d'Aro i haguessis demanat per en Daró te n'haurien explicat pestes. Vaig cometre el gran delicte de separar-me de la dona i ajuntar-me. L'Església em va posar l'anatema. I sóc ateu; mentre van viure els meus pares, anava a missa, però entre l'exèrcit, la gent i les idees que he conegut voltant pel món i els capellans de llavors em van fer canviar. Aleshores jo feia de contractista i vaig arribar a tenir llogats 53 paletes d'Olot en plantilla. En separar-me, els sogres voltaven a pertot per deixar-me per terra i vaig perdre totes les feines. I me'n vaig anar a l'estranger per guanyar calés i pagar els deutes.»

–«I tot el que està construït està dret. Tots els hotels que hi ha a davant de mar els vaig fer jo. Jo em vaig especialitzar en hotels.»

–«No, pobre de tu: jo vaig plegar aviat i després van venir els especuladors, que sí que han fet disbarats. Si hagués sigut un especulador hauria comprat, a pesseta el pam, molts terrenys arran de mar a Platja d'Aro i m'hauria fet molt ric. Tal com va dir en Tarradellas es van fer esbojarraments i la cosa va anar a més. Mai no he especulat. La meva orientació, quan vaig venir a construir, era fer les obres més importants, però ja saps com va acabar...»

–«Vaig anar-hi per una empresa de restauració.»

–«Totalment. Jo ja tenia afició a la cuina; em venia de la meva mare. De fet, no t'ho he explicat, però aquí ja havia fet alguna cosa de restaurants. Vaig tenir un restaurant d'estiu a Tossa de Mar i un a Platja d'Aro. Es deien Cactus i, és clar, hi tenia una exposició de xeròfits que la gent venia a veure.»

–«Vaig anar a Andorra i hi vaig ser temps. De cuiner i per compte propi.»

–«Vaig tenir un hotel entre Sant Julià, Andorra la Vella i les Escaldes. Quan l'hotel La Comella anava més bé, van comprar la muntanya on era i es va acabar l'hotel. El van tancar per fer-hi pistes d'esquí, ara hi fan colònies.»

–«A Algèria amb la companyia de Jacques Borel.»

–«Amb ell. Vaig anar-hi de cuiner. L'Estat espanyol rebia gas d'Algèria i el gas que rebia el pagava amb construccions i els que ho feien eren espanyols i necessitaven un cuiner espanyol. Jo cuinava per a sis-centes persones, entre arquitectes, xofers, enginyers, mecànics... Els paletes eren moros, gent tant o més bona que la d'aquí: només has de veure les mesquites que tenen, que semblen dibuixades.»

–«A El-Asnam, on el 1980 hi va haver un terratrèmol que va matar moltíssima gent, diuen que tres o quatre mil persones. I els espanyols el reconstruïen a canvi de gas.»

–«Aquí a Platja d'Aro hi havia una immobiliària que eren tots jueus. Em penso que encara hi remenen... N'hi havia dos o tres que volien posar un restaurant a Tel-Aviv. Com que Espanya no tenia relacions diplomàtiques amb Israel, vam volar de Barcelona a París, de París a Lió i de Lió a Tel-Aviv. Va ser una temporada bona... El que diuen i el que hi ha...»

–«Cuina catalana sense porc. En un hotel a davant de la platja; vaig ser-hi tres anys.»

–«Res. La llengua és l'hebreu, però tothom parla anglès, però per a mi, l'anglès no és com el francès. Només m'entenia en anglès per coses de feina.»

–«Cap a l'Àfrica. A Algèria dos o tres cops. Sempre de cuiner, de càtering.»

–«Ep, ep, ep! Volien menjar bé. Eren enginyers i arquitectes que volien menjar bé. Vaig fer meravelles perquè no hi havia aliment ni personal preparat com el que hi ha aquí. Quan torno d'Algèria decideixo fer coses de cuina. Em van marxar les ganes de fer llibres de receptes perquè les llibreries n'eren inundades i tothom volia fer la seva. Jo volia contribuir a l'efervescència de la cuina. Vaig veure que posar-me a fer un llibre de cuina nou no aportaria gaire res de nou a la cuina.»

–«Un diccionari de salses, sí. El vaig fer en forma de diccionari i amb receptes. I ara resulta que el Vademècum es ven, interessa a estudiosos i professionals. Ja se n'han fet vuit edicions.»

–«Vuit edicions en castellà. Jo el vaig fer en català, però Planeta me'n va comprar els drets per al castellà.»

–«El Vademècum del salser me'l vaig editar jo i jo me'l vaig distribuir llibreria per llibreria i després hi passava per cobrar els que havien venut. De llibres en català encara en queden i els pocs que queden els tinc jo i són peces de col·leccionista.»

–«Tot el que es ven és en castellà. Troba'm un editor...»

–«És una estafa. Desgraciat l'autor que n'ha de viure. Liquiden el que volen...»

–«L'objectiu del primer llibre era recuperar el nom de moltes salses que s'haurien perdut i en vaig recollir 750 de tot el món. Voltant pel món vaig veure que les cuines i els menjadors s'omplen de gent que parlen idiomes diferents. I d'aquí va sortir l'Argot. El turista que ve aquí no ve pas a menjar el mateix que menja a casa seva. El turista no vol repetir el bistec amb patates, busca la identitat gastronòmic d'on va. I vaig decidir fer el diccionari.»

–«Vaig anar a Andorra, el país més petit, però amb més metres quadrats d'hostaleria i turisme; parlen el català, però també el castellà i el francès. S'ho van mirar i em van escriure. Em van dir que les coses d'envergadura les fan amb el Termcat.»

–«Vaig anar-hi. Em van rebre bé. Però ja fa un parell d'anys que espero i no m'han dit si mama o no mama.»

–«És el segon que m'han publicat. Com que m'he posat a escriure de vell, jo ja he acomplert. I una cosa: escric millor en castellà que en català.»

–«Perquè fa vint anys se'm va ocórrer fer una semblança dels 43 presidents que hi havia hagut fins llavors. Em va semblar que costaria que agradés al públic... I va resultar que va sortir Obama. Entre les primàries amb la dona d'en Clinton, la campanya amb McCain i amb tot el que va prometre, em va semblar que seria el moment d'enllestir-ho. Acaba amb l'últim George Bush, aquest desgraciat que ha fet tants de disbarats. L'Obama no hi és, perquè no ha acabat.»

–«Per escriure d'Amèrica no cal anar-hi. Hi ha informació de sobres. Hi aniré aquesta tardor, a Nova York, que és la capital del món.»