“No s’ha reflexionat al voltant de la Fira de Santa Llúcia”

Aquesta fira és el resultat de quatre fires que es feien per les mateixes dates i que es van acabar ajuntant: la que es feia per la Puríssima, el 8 de desembre; la de Santa Llúcia, el 13; la de la Mare de Déu de l’Esperança, el 18, i la de Sant Tomàs, del 22 al 24 de desembre. La de la Puríssima, l’eix central de la qual era la festa de la Immaculada, es feia entre la plaça de la Catedral i la de Sant Jaume, on hi havia molts torronaires. La de Santa Llúcia es feia al costat de la catedral, on hi ha la seva capella i hi anaven tots els cecs, ja que n’és la patrona, i concentrava modistes, rellotgers i tots aquests oficis que necessiten molt la vista per treballar. La de la Mare de Déu de l’Esperança es feia al carrer de Sant Cugat i a la capella d’en Marcús, documentada pel baró de Maldà, i la de Sant Tomàs era, aleshores, la festa major grossa de Barcelona on els artesans posaven a vendre les seves coses. Les parades de pessebres eren a la plaça del Pi i a Santa Maria del Mar i n’hi havia de dos tipus: les de verd, suro i molsa, i les de figuretes. Les parades es muntaven i es desmuntaven cada dia.

El 1932, quan els comerciants ja estaven organitzats, es van ajuntar i van allargar més els dies. Va arribar a ocupar molts carrers, sobretot als anys seixanta, que ja s’hi havien col·locat els hippies i va ser quan es va descontrolar tot bastant.

És una fira artesana? No. És una fira de pessebres? Sí, però cada cop menys. La fira és un esdeveniment relacionat amb la cultura popular tradicional, amb el patrimoni etnològic, immaterial..., però com tot aquest tipus de patrimoni, ha anat evolucionant. El dia que una expressió d’aquest patrimoni quedi fossilitzada, morirà, perquè perdrà el sentit. Però sempre s’ha de mantenir l’essència i per això cal un consens entre les comunitats relacionades amb aquest esdeveniment. Si aquesta reflexió no la fan els de dins, la fan els de fora. I això és una mica el que li ha passat a la Fira de Santa Llúcia: no hi ha hagut reflexió i les modes i la conjuntura econòmica se l’han menjat. A mi m’han intentat vendre com si fos d’aquí un producte fet a la Xina!

No hi havia cap estudi sobre els artesans, si eren d’aquí o de fora, quants n’eren, on fabricaven... Per tant, no he pogut comparar res. Però tinc la percepció que a cada bugada es perd un llençol. Hi havia hagut, a part de les figures de pessebre i de les parades de verd, parades de llibres, de joguines velles, d’antiquaris..., fins que van arribar els hippies.

Res. Ni torrons ni res gastronòmic, incomprensiblement. Et diuen que hi ha una normativa europea que ho prohibeix. Aleshores la Provença no és Europa? Perquè a les fires de la Provença hi ha, a part de les figures del pessebre, que són espectaculars, molta gastronomia.

Estan a anys llum de la nostra. Vas a la de Marsella, que és posterior a la de Barcelona, del 1833, i hi tens 40 parades de pessebres, que en diuen santons, o 41. Numerus clausus. I hi ha cua. I tots són artesans. I aquesta és la gran diferència amb la nostra.

Cada cop menys. La nissaga que més han venut són els Castells, de Sants, que ara pleguen.

Les figures que s’han imposat, que diuen que se situen a Palestina a l’època que va néixer Jesús, estan basades en un fals historicisme que comença a finals del segle XIX i pren força a partir del 1922, que és quan l’Associació de Pessebristes de Barcelona es refunda amb tot un bagatge d’historicisme que és promogut en l’aspecte artístic per pintors com en Fortuny, les estrenes de les òperes de Verdi..., que revifen tot el que és l’orientalisme. Ajuden que s’imposi aquesta imatge falsa del que era Palestina en el segle I dC les recreacions del figuraire Domènec Talarn (Barcelona, 1812-1902), que amb els seus reis fa grans recreacions “operístiques” orientals, i això s’estén a les altres figures i s’acaba imposant. Jo reivindico que ens hauríem de remetre a Ramon Amadeu, el creador de figures de pessebre més gran de la història de Catalunya. Les d’Amadeu no són figures palestines, són figures de personatges de la Garrotxa. Però aquest és un debat que no s’acaba ni s’acabarà mai.

En Carles Dresaire, que és membre d’El Bou i la Mula. Això és molt positiu, canviar els rols tradicionals de la societat i posar-los al pessebre. Els pessebres de les cases sempre han sigut molt més revolucionaris i s’hi van incorporant figures noves: el caganer i la castanyera, el sereno o el capellà... Quan el 1848 es va inaugurar el tren Barcelona-Mataró, van començar a aparèixer trens als pessebres. Jo a casa en vaig fer un defensant les mesquites quan al meu poble hi havia manifestacions per rebutjar-ne una que volien fer.