“Els pessebres es continuen fent, i molt bé, gràcies a la tradició”

La primera a venir a la Fira de Santa Llúcia va ser la meva besàvia, que hi va venir l’any 1929, ara fa noranta anys. Després hi va venir l’àvia, i més tard, la mare. Jo soc el primer home de la família que segueixo el llegat, amb la meva dona. Se sap que la Fira de Santa Llúcia existeix almenys des de 1786, o abans, perquè en una publicació que es deia Calaix de sastre ja es parla d’unes parades davant de la capella de Santa Llúcia. És la fira nadalenca més antiga d’Europa i segurament del món.

Precisament, la primera Deulofeu, la besàvia, era de la zona de Palafrugell i treballava a la indústria del suro. Dels retalls que en quedaven va començar a construir petites casetes. Amb el temps, ma mare va començar a construir coves, i jo, amb 12 anys, em vaig animar a fer-ne una que es va vendre de seguida. Allò em va entusiasmar. Jo, d’ofici, soc aparellador, i aquestes són les construccions que faig! Vaig posar-m’hi professionalment quan vaig tornar del servei militar, als 21 o 22 anys, i fins ara he estat fent fires arreu.

I tant! Ara fa quinze anys que som a Santa Llúcia, però, entre tota la família, també anàvem a Sabadell, Granollers i molts altres llocs de Catalunya. N’havíem arribat a cobrir sis de simultànies. Però ara només venim a aquesta que ja ens porta prou feina. A més, ara ja farà onze anys que en soc el president, des de l’any 2009, quan es va fer un canvi de junta.

La resposta és evident: fabriquem pessebres. Hem de treballar tot l’any si volem cobrir la demanda d’aquestes dates. La Mercè i jo anem construint, buscant detalls, molsa... També ens fan encàrrecs, però no hem entrat en el món online, perquè, precisament en ser una sola època, poder-ho distribuir tot a temps seria molt complicat.

Intentem que cada peça sigui única, i per tant sí que es pot dir que és una petita obra d’art. Nosaltres fugim de fer coves que semblin, com jo sempre dic, ascensors o porteries de futbol. Cada una té personalitat i detalls particulars. També venem figures de pessebre d’una escultora de Castellar del Vallès que és diu Montserrat Ribes, a més d’altres figures que ens arriben de Múrcia.

És curiós perquè pot semblar que és un costum que s’està perdent, i jo diria que és tot al contrari. La vessant religiosa sí que ha disminuït, però la tradició ha aguantat, i jo diria que ha crescut o, si vols, ha evolucionat. La gent continua fent-ne; potser en l’adolescència hi perden interès, però quan creen una llar pròpia, quan arriba el primer fill, veus que venen a buscar les primeres peces per començar un pessebre propi.

Doncs els japonesos, que tenen tradició de jardineria exquisida, s’aturen a mirar les coves amb deteniment. I també venem coves a ciutadans àrabs. Jo he enviat un pessebre a Kuwait. Cal recordar que, al món musulmà, hi ha comunitats catòliques.

En aquest aspecte hi ha un fenomen que ha contribuït molt a cohesionar el món dels pessebristes, que és internet. Com en altres tipus d’aficions, com la fotografia, la gent es troba a les xarxes i pot connectar i intercanviar informació. Les persones aficionades continuen venint. Ara mateix tenim aquí un noi italià que ve cada any, es queda dos dies a Barcelona i tria alguna de les peces que tenim.

Sí, i tant! Cada vegada hi ha més fires a diferents llocs, però això precisament demostra que hi ha negoci en aquest àmbit. Sí que tenim competència, perquè ha aparegut material del que jo anomeno “de batalla”, però no ens ha afectat gaire perquè crec que nosaltres hem sabut mantenir una personalitat. Des del 2014, quan una parada de les 221 que tenim queda buida, es fa un concurs públic amb una sèrie de requisits. Per exemple, nosaltres no tenim parades de restauració o de menjar.

Que ens il·luminin la portalada de la catedral! Ho hem demanat a l’Ajuntament i al Bisbat i no hi ha manera. Ho havia estat, i des de les obres de restauració ha quedat a les fosques. És una llàstima, perquè ens donaria un escenari encara més bonic!