Fan un inventari dels molins que es conserven a la Vall d’en Bas

Un equip d’investigadors ha inventariat per primer cop els molins d’aigua que encara es conserven a la Vall d’en Bas. Després de tres anys de feina, n’han identificat trenta. La majoria són del segle XVIII, si bé també n’hi ha alguns del XIII i XIV. Es tracta d’un patrimoni “en risc” de desaparició, segons els investigadors, perquè només en queden tres que funcionin i la resta estan en ruïnes o en mal estat. L’estudi es publicarà l’any vinent.

Sorpresa

“Ha sigut una sorpresa perquè no ens esperàvem descobrir trenta molins d’aigua a la Vall d’en Bas, pensàvem que n’hi hauria un dotzena”, admet un dels impulsors de l’estudi, l’historiador Jesús Gutiérrez. L’equip es completa amb Xevi Solà, Xevi Collell, Arnau Brissa, Jaume Borràs i Joan Pujolriu, amb la implicació de Can Trona (Ajuntament de la Vall d’en Bas), el GECA i l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, i el suport de l’institut Ramon Muntaner.

La investigació va començar fa tres anys amb l’objectiu d’inventariar per primer cop tots els elements del patrimoni hidràulic del municipi, des de molins d’aigua fins a turbines, ariets, ponts i basses, entre altres elements.

Els molins es construïen a prop de l’aigua i en cases pairals i s’usaven per fer pinso per al bestiar i farina per a consum propi. “Hem trobat coses curioses, com una canalització amb quatre molins un darrere l’altre que demostra la gran demanda que hi havia i com es reaprofitava l’aigua”, explica Gutiérrez.

Aiguats i crisi

A partir del segle XX, però, van entrar en declivi. “Els aiguats del 1920 i el 1940 van fer-ne desaparèixer alguns, que van quedar completament destruïts; la crisi dels seixanta, l’abandonament dels camps, l’aparició de l’electricitat i de les farineres en pobles veïns”, van deixar els molins tradicionals “obsolets” per l’esforç i els mitjans necessaris per fer-los funcionar, detalla l’historiador.

Supervivent

Un dels tres que encara funcionen és el molí del Perer, dels Hostalets. El seu propietari, Miquel Vila, és de la tercera generació de la família que hi viu. Els seus avis van ser-ne masovers i després el van comprar. “És de cap al 1700, quan va néixer el poble”, explica amb orgull. Ara hi viu amb la seva dona i la filla i està fent tot el possible per mantenir-lo en marxa i en condicions. Bona part de les peces són originals, si bé s’han hagut de fer canvis, com les turbines de fusta per unes de ferro.