Coses del calendari
Fa 438 anys que els catòlics es guien pel calendari gregorià, el que el papa Gregori XIII va imposar per substituir el calendari julià, que havia establert Juli Cèsar el 46 aC
Com en tots els anys bixests, el dia afegit no és el 29 de febrer com molta gent es pensa, sinó el 24
El ‘Calendari de l’ermità’ és un dels més antics, de fa 145 anys
L’any 1582 es van suprimir 10 dies de cop: del dijous 4 d’octubre es va passar al divendres 15
En el Calendari de l’ermità (Edicions Morera) del 2020, el dia 24 de febrer no hi figura cap sant. És el dia bixest afegit. I és que en aquest any bixest 2020, com en tots els anys bixests, el dia afegit no és el 29 de febrer com molta gent es pensa, sinó el dia 24. Això fa que els sants que normalment se celebren el dia 24 (sant Edilbert, rei; sant Modest, bisbe; sant Sergi, monjo màrtir, i santa Primitiva, màrtir) passin al dia 25 de febrer. El mateix passa amb els sants dels dies següents fins a acabar el mes.
L’any bixest és el que té un dia més que els anys comuns –és a dir, 366. Es diu així precisament pel dia que s’afegeix al darrere del 23 de febrer (un dia que els romans anomenaven dies sextus ante calendas martias, que vol dir “sisè dia abans del primer de març”). Per tant, el 24 de febrer, que s’afegia cada quatre anys, es convertia en un “segon dia sisè abans del primer de març” i, per tant, el van anomenar bis sextus (que es tradueix per bixest). Els anys bixests són la característica més important del calendari gregorià, el calendari que van adoptar els països del món catòlic fa 438 anys quan el papa Gregori XIII (el 24 de febrer de 1582) va substituir el calendari julià, és a dir, el que havia establert Juli Cèsar el 46 aC.
Segons diversos escrits de Josep Maria Casals, enginyer industrial i soci d’honor de l’Agrupació Astronòmica d’Osona, “antigament, a Roma, encara en l’època republicana, es feia servir un any de 12 mesos de 29 o 30 dies, amb un total de 355 dies anuals, però per ajustar-ne la durada a les estacions de l’any, en alguns anys determinats, calia afegir-hi un mes intercalat de 27 dies, i aleshores hi havia anys de 355 dies i anys de 377 o 378 dies”. “A vegades –explica aquest expert en astronomia–, aquest mes intercalat no el posaven quan calia, i es va arribar a acumular un error molt gran, de manera que l’any anterior a l’entrada en vigor de la reforma de Juli Cèsar hi van haver d’afegir 90 dies, i aquell any va tenir 445 dies. Per això va ser anomenat «l’any de la confusió».” “Juli Cèsar –manté Casals– era una persona eficient i va decidir posar un remei definitiu a aquell desgavell. Assessorat per l’astrònom Sosígenes d’Alexandria, l’any 45 aC va establir un any de 365,25 dies, a còpia de tres anys de 365 dies i un any de 366 dies un cop cada quatre anys.”
L’equinocci i la data de Pasqua
L’any que s’ajusta més a les quatre estacions s’anomena “any tròpic”, i es defineix com l’interval de temps que hi ha entre dos equinoccis de primavera consecutius. L’equinocci de primavera es va fer coincidir amb el 21 de març l’any 325, que és l’any en què el Concili de Nicea va establir la normativa actual per a la fixació de la data de Pasqua. Amb el transcurs dels segles, però, com que l’any julià era més llarg que l’any tròpic, la data de l’equinocci s’anava acostant cap a Nadal, i l’any 1580 l’equinocci ja va ser el dia 11. En efecte: del 325 al 1580 hi ha 1.225 anys, que, a raó d’un dia d’error cada 128 anys, eren 9,8 dies.
“El papa Gregori XIII –manté Josep Maria Casals– va decidir que aquests 10 dies se suprimirien l’any 1582, de manera que, després del dijous 4 d’octubre, hi hauria el divendres 15 d’octubre, conservant, com podem veure, la seqüència dels dies de la setmana. Tots els països catòlics van adoptar el nou calendari ara fa 438 anys. Però no la resta.
Norbert Tomàs, el responsable del Calendari de l’ermità, el més antic de Catalunya, amb 145 anys d’història, explica: “No va ser fins al 1925 que tot Europa va adoptar el calendari gregorià.” Quan el calendari gregorià es va acabar imposant a tot arreu, algunes dades històriques i alguns fets van provocar molts maldecaps als historiadors. I en cita alguns exemples: “Santa Teresa d’Àvila va morir el 4 d’octubre de 1582, però en els llibres d’història apareix que va ser enterrada 15 dies després de la seva mort. Això no va ser així. El que va passar realment és que, amb el canvi de calendari, del julià al gregorià, es van eliminar 10 dies del mes d’octubre de cop, i del dijous 4 es va passar al divendres 15. En realitat, doncs, santa Teresa va ser enterrada dos dies després de la seva mort, però són dos dies que no existeixen oficialment, perquè es van eliminar.” Tomàs hi afegeix un altre exemple: “La Unesco va establir el 23 d’abril com el Dia del Llibre perquè es diu que Shakespeare i Cervantes van morir, tots dos, aquest dia de 1616. I tampoc és així, perquè el calendari d’Espanya, país catòlic, i el d’Anglaterra (nació catòlica fins al 1534, quan es va separar oficialment de Roma durant el regnat d’Enric VIII i va abraçar l’anglicanisme) no eren iguals. El Regne Unit, com altres països protestants, no va implantar el calendari gregorià fins al 1752; per tant, el 1616, quan van morir els dos escriptors, entre els calendaris dels dos països hi havia 10 dies de diferència. Així, quan a Espanya era el 23 d’abril, a Anglaterra era el 3 de maig.”
El Calendari de l’ermità –“tradicional del pagès, agrari i astronòmic arranjat al meridià de Barcelona”– és un dels documents més exactes del santoral català. L’editor assegura que, lluny de ser-nos aliens, tot i que avui la gent ja no consulta en quin dia cauen els sants per posar el nom als seus fills, els sants desperten molt d’interès a casa nostra: “No només ens assenyalen els dies de fires i mercats i totes les festes majors del país, sinó que a la gent li interessen les històries que hi ha darrere de cada sant.” Ho pot assegurar perquè l’apartat sobre la vida i miracles dels sants és un dels més consultats del web del calendari.