Què amaga el duel de papes?

Quan el febrer del 2013 Benet XVI va renunciar al pontificat, a part de l’estupor davant la magnitud del gest, allò que més es percebia al Vaticà era la preocupació sobre com s’afrontaria la complicada situació de tenir dos papes en vida. Podria haver-hi problemes de legitimitat? Un papa en podria desautoritzar un altre? Joseph Ratzinger, per tranquil·litzar els ànims, va explicar que ell es retiraria d’escena i es mantindria “amagat del món” i en silenci. A la pràctica, no hi hauria ben bé dos papes, sinó sols un de sol, Francesc, mentre que Ratzinger seria “papa emèrit”. Una figura venerable i silenciosa que no interferiria en el mandat del successor. La realitat, però, ha estat diferent.

Al principi, Ratzinger, un conservador professor de teologia amant de la discreció i la tradició, va complir el paper de papa emèrit al peu de la lletra. I els que el coneixen asseguren que li hauria agradat continuar apartat. A Benet XVI, intel·lectual i críptic, l’ha succeït un papa que sembla la seva antítesi: planer, directe i, sobretot, mediàtic. El pes que va agafar ben aviat la figura de Bergoglio als mitjans va irritar l’ala ultraconservadora de la cúria. El mandat de Francesc ha coincidit amb l’ascens vertiginós arreu del món de l’extrema dreta, que deu part del seu èxit al suport econòmic de grups de pressió ultracatòlics, els anomenats provida i anti-gender. Així, la cúria ultraconservadora i l’extrema dreta han unit forces contra Francesc, titllat de massa progressista, i contra els seus missatges d’acollida dels immigrants.

L’existència d’un papa emèrit conservador ha estat ben oportuna i l’entramat ultra ha sabut aprofitar-se’n, declarant Benet XVI l’únic papa legítim. Els ultraconservadors han fet servir la figura de Ratzinger per intentar desestabilitzar el pontificat de Francesc. Han aconseguit fer-lo parlar –o parlar en nom seu– en els moments clau que podrien suposar canvis dins l’Església. El primer cop va ser l’abril de l’any passat: coincidint amb les mesures que estava prenent Francesc contra la pederàstia, va sortir publicat un estrafolari document firmat per Benet XVI que culpava el Maig del 68 dels abusos perpetrats pels sacerdots i que va indignar les víctimes. Aleshores, fonts vaticanes van assegurar que el deteriorat estat de salut “no només física” de Ratzinger no li permetria redactar el document, deixant entendre que algú altre ho havia fet en nom seu. L’intent de dinamitar la incipient feina de Francesc contra la pederàstia no va tenir èxit: el document era a anys llum del refinat nivell teològic de Ratzinger.

La segona ofensiva està en curs. Poc abans que Francesc es pronunciï sobre l’ordenació –en casos excepcionals– d’homes casats, s’ha filtrat el contingut d’un llibre que s’oposa a la fi del celibat amb la firma de Ratzinger i del cardenal ultraconservador Robert Sarah. Mentre tots els mitjans parlaven de “guerra de papes”, ahir el secretari de Ratzinger va desmentir la coautoria de Benet XVI i va exigir que es retirés la seva firma del llibre que hauria de sortir avui. El papa emèrit hauria enviat un breu text a Sarah, però sense saber que en faria un llibre. Sarah, amic íntim de Ratzinger des d’abans que fos papa i teòleg de referència de l’extrema dreta –Salvini el cita sovint i Abascal l’ha visitat–, ha respost via Twitter: “Declaro solemnement que Benet XVI sabia que el nostre projecte prendria la forma d’un llibre”, va dir ahir. A Sarah, que sap que té al darrere el suport econòmic i mediàtic de l’extrema dreta, poc li importa desautoritzar públicament el papa emèrit. I és que el duel no és entre Benet XVI i Francesc, sinó entre el poderós entramat de l’extrema dreta mundial i la visió del món més tolerant i tímidament reformista que personifica Bergoglio.