JOSEP MARIA BONET
MEMBRE DEL GEES, (GRUP D’EMPORDANESOS I EMPORDANESES PER LA SOLIDARITAT)
“El PP va rematar el tema de la justícia internacional”
Després de vint-i-cinc anys de lluita ininterrompuda per la sensibilització, la pau, el codesenvolupament i la justícia per Ruanda, l’entitat figuerenca anuncia que es dissol
Quan es va fundar el GEES?
El 1994, quan va desaparèixer Joaquim Vallmajó, que era fill de Navata. Va ser ordenat sacerdot a Girona i va desaparèixer a la revolta de Ruanda, on feia de missioner. Ens coneixíem. Vam voler investigar què li havia passat i, encara que ja funcionava el grup alt-empordanès d’Amnistia Internacional, vam considerar que aquesta entitat tenia una feina molt estructurada i ens semblava que nosaltres podíem fer altres coses. I vam decidir crear el braç armat no violent d’Amnistia a l’Alt Empordà i d’allà va sorgir el GEES (Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat). En funció del que anàvem veient, anàvem fent. Vint-i-cinc anys després mantenim la militància però estem cansats, no hem trobat relleu i dissoldrem l’entitat.
La seva primera batalla va ser la lluita per la pau.
Era l’any 1996. Aprofitant que se celebrava l’aniversari de l’empresonament dels primers objectors de consciència, la gent d’Espolla, entre els quals hi havia en Gustinet, ens van engrescar a repetir la marxa que el febrer del 1976 havien fet membres de Pax Christi, sortint de Girona en direcció a Figueres, amb l’objecte d’entregar al comandant del Castell de Sant Ferran unes cartes individuals en què es demanava la llibertat dels objectors de consciència detinguts a l’Hospitalet i reclosos al castell. Vam fer nit a Bàscara. L’endemà ens vam plantar a les portes del recinte.
I...?
Vam poder-hi entrar perquè en Josep de Delàs, que ens acompanyava, va fer quadrar l’oficial que estava de guàrdia. El més positiu va ser que d’aquella marxa va sortir la idea de convertir Sant Ferran en un castell de pau, la qual cosa va ser l’inici d’una campanya molt potent en què es volia implicar-hi totes les administracions per canviar l’ús i el significat de la fortalesa militar.
No va sortir bé?
Hi havia massa interessos creuats. S’havien d’entendre quatre administracions. El consorci l’integraven l’Ajuntament, la Generalitat, Defensa i la presidència la tenia el ministeri. A més, ni a la Generalitat ni a les ONG per la pau de Barcelona els interessava que la idea anés endavant. Van arribar a proposar que la seu es traslladés a Montjuïc. Però la feina no va ser en va. Els dos anys que es van fer les jornades a Sant Ferran era per dir que el castell podia servir per a alguna cosa. L’exèrcit no el volia cedir, però allà vam aconseguir asseure a la mateixa taula en Pepe Beunza i els militars que l’havien tancat a la presó, i també ens va acompanyar Pérez Esquivel, premi Nobel de la pau. Li explicaré una anècdota: Adolfo Pérez Esquivel era a Figueres i el mateix dia, a Barcelona, van muntar una manifestació. Els organitzadors de la capital van exigir la presència del Nobel i ell els va contestar: “Estic en unes jornades per la pau a Figueres i aquí em manifestaré.”
Un fracàs que no els va desanimar?
L’any 1996 vam començar a fer el calendari solidari, que era una bona font de finançament i també una de les ànimes de l’entitat, ja que durant tres mesos ens obligava a trobar-nos i a debatre sobre el tema que havíem escollit.
I van entrar a fer cooperació?
Va ser el 2001, després d’haver fet un curs de cooperació internacional. Vam començar a treballar amb els col·lectius marroquí i senegalès. El primer no ens va fer gaire cas, però amb el segon vam treballar a Nemataba, a Mampatim, a Nianao, tres comunitats de l’Alta Casamance, entre els anys 2003 i 2011. Ens vam trobar molts problemes, les contraparts no funcionaven. Es feien les infraestructures però no es feia formació, els projectes eren molt difícils de justificar, hi havia enfrontaments sobre el terreny, i al final ens ho vam deixar.
Però no van oblidar Àfrica...
Teníem quatre potes: la sensibilització, la pau, el codesenvolupament i la justícia per Ruanda. L’any 2002, refugiats ruandesos de Bèlgica ens van proposar presentar una querella a l’Audiencia Nacional contra alts càrrecs de l’Estat de Ruanda. Nosaltres els vam contestar que si la família d’en Quim Vallmajó s’hi adheria ens hi afegiríem. La vam presentar el 2005 i, gràcies a les gestions de Jordi Palou Loverdos, entre aquell any i el 2008 es van recopilar testimonis i proves, fins que el jutge Fernando Andreu va dictar l’ordre de cerca i captura contra tota la cúpula ruandesa. El procés va anar bé, es va potenciar el diàleg interruandès amb suport internacional, fins que van començar a canviar lleis, el PSOE va rebaixar la justícia universal i el PP la va acabar de rematar. La causa de Victoire Ingabire, que després d’un judici farsa va ser empresonada a Kigali per haver reclamat la reconciliació i la llibertat, ha rebut un suport important. L’Associació Pro Drets Humans d’Espanya li ha atorgat el Premi Internacional de Drets Humans 2019.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.