“Anem tard i excedirem els pitjors pronòstics ambientals”

Sí, com molts veïns d’Arenys vaig anar a netejar la platja i només de remoure la matèria orgànica vaig veure com es movien entre la sorra. Vaig retrobar els amfioxus , els mateixos animals que havia estudiat durant cinc anys a Escòcia.

Es tenia constància que n’hi havia una colònia a la platja de Blanes on hi ha un CSIC i en feia registres i també se n’havien trobat a Mataró, però no se sap gaire la distribució d’aquests animals. Quan els estudiàvem a la Universitat de Saint Andrews els demanàvem a centres marins per fer recerca perquè no en tenien de descrits. Els centenars i centenars que vam trobar a Arenys després del temporal podrien haver baixat arrossegats de Blanes o que hi fossin de sempre sense saber-ho i que el mar remogut els hagués fet aparèixer.

Els amfioxus i els vertebrats compartim un ancestre comú que data del període càmbric, de quan es van originar els primers organismes, fa 350 milions d’anys. Quan trobem fòssils d’aquests ancestres els amfioxus s’assemblen molt i per això es diu que són fòssils vivents, perquè el seu genoma ha canviat poc. En biologia s’estudien per entendre com hem evolucionat, el metabolisme i certes malalties dels vertebrats.

Compartim l’ancestre que no és una columna vertebral amb ossos, sinó muscular que es diu notocorda. Tant els amfioxus com els humans formem part dels grup dels cordats perquè tenim aquesta espina dorsal. Som com uns cosins germans. Ells, però, es van quedar a l’aigua i aquesta corda els ajuda a enterrar-se al sediment marí en aigües poc profundes. A Florida els recullen amb un salabret i a Banyuls, on anava a buscar-los quan els estudiava, surten amb una barca perquè estan a més profunditat. Seria interessant saber aquí on tenim les poblacions.

Fent immersions i remenant el sediment. Fins ara no es feia perquè ni se sabia que n’hi havia. S’estudia a la carrera i mai els havia vist fins que vaig decidir estudiar l’evolució del desenvolupament de la musculatura entre vertebrats i invertebrats, com un organisme model.

Són indicadors mediambientals, perquè filtren algues microscòpiques, com fan els musclos, i això vol dir que l’aigua està neta i ells són font d’aliment de crustacis i peixos. Als països asiàtics se’ls mengen. Tenir-los a mar obert com d’altres espècies com la posidònia pot afavorir la pesca. Si no hi ha nutrients tindrem un litoral més empobrit i menys productiu.

Les espècies tenen problemes a adaptar-se a aquests canvis tan sobtats. Els amfioxus han superat tots els períodes de la Terra, perquè necessiten molt poc per viure. Jo els vaig tenir sis setmanes en dejú, per investigar el seu metabolisme i els gens que activaven a la musculatura, i no es morien. Necessiten molt poca energia perquè només es mouen per enterrar-se. Sempre hi ha espècies oportunistes a qui les altes temperatures els aniran bé i d’altres que no ho suportaran i s’extingiran.

No sabem com afectarà la fauna la quantitat de microplàstics que hi ha al mar, a l’aigua de la pluja i fins i tot a la nostra orina. Són nous reptes que ens trobarem ara. Els polítics han de fer més cas als científics perquè són els que ho estan estudiant. El medi ambient afecta tots els àmbits i si no es fan i donen prioritat a les polítiques ho pagarem car. Anem tard i crec que excedirem els pitjors pronòstics ambientals.

Vam decidir amb la meva parella marxar el 2008 amb la crisi. Ell va fer un postdoctorat i jo, la tesi. Aquí els companys biòlegs no tenien feina i a Escòcia podia treballar amb unes condicions laborals que aquí no trobes. Ara, als laboratoris, els costa trobar gent perquè molts han marxat. Barcelona és capdavantera en biomedicina, però altres àrees de recerca cuegen.

Amb la maternitat t’adones que és molt complicat conciliar amb la recerca perquè et genera un buit laboral de no publicar articles científics, que és el que et puntua. Et sents molt pressionat i s’hauria d’entendre des de la ciència que no és equitatiu.