La Corunya, 1898 - Barcelona, 1980 //
Periodista i escriptora
María Luz Morales, la gran dama de la premsa
PERIODISTA APASSIONADA PEL CINEMA, EL TEATRE I LA MODA, ES VA CONVERTIR EN LA PRIMERA DONA AL CAPDAVANT DE ‘LA VANGUARDIA’. TREBALLADORA INESGOTABLE, LA SEVA ESCRIPTURA SEMPRE VA SER MODERNA, OBERTA I COMPROMESA
El juliol del 1936, un comitè obrer va agafar el control del diari La Vanguardia. Gaziel, home d’ordre, va haver de fugir, i la plaça de direcció va quedar vacant. Llavors, els treballadors van proposar que el substituís María Luz Morales. Era l’única dona periodista que treballava al diari, i ja amb quaranta-set anys tenia un llarg recorregut i un gran prestigi professional entre els col·legues. La seva passió era escriure sobre cinema, teatre i moda, i no tenia cap interès a posar-se al capdavant del diari. Tot i així, va acceptar l’oferta —empesa per les seves conviccions d’esquerres—, deixant clar que seria un càrrec temporal.
Nascuda el 1889 a Galícia, Morales es va traslladar de petita a Barcelona, on va trobar un ambient que va alimentar les seves inquietuds intel·lectuals: va estudiar a l’Institut de Cultura per a la Dona de Francesca Bonnemaison, i després a la Facultat de Filosofia i Lletres. I quan el 1923 la revista El Hogar y la Moda (germen de Lecturas) va convocar un concurs per buscar directora, ella s’hi va presentar perquè necessitava feina. Tot i que era el seu primer contacte amb el periodisme, va guanyar la plaça. La seva escriptura era fresca, molt lluny del refistolament que era tan habitual en alguns mitjans, i el punt de vista, obert, modern i compromès. Agradava molt als lectors, i fins i tot va cridar l’atenció dels responsables de la Paramount, que després de llegir les seves crítiques de cinema li van oferir fer-los d’assessora literària.
Morales treballava intensament: feia cròniques, crítiques i entrevistes per a diversos mitjans; organitzava actes culturals; va escriure llibres i traduir-ne d’altres, molts d’infantils; va crear una “residència per a senyoretes estudiants” a Barcelona... i va trobar temps per donar suport als moviments galleguistes. Per tot plegat es va convertir en una institució, cosa que explica que la nomenessin oficialment directora de La Vanguardia. Però en va pagar un preu molt alt: el 1940 el règim franquista la va empresonar i la va marginar professionalment.
Anys més tard se la va rehabilitar i va poder tornar a escriure, però la repressió l’havia marcat profundament. El 1980 va morir la que afirmava que volia ser “simplement i senzillament una periodista”, però que els que la van conèixer i llegir la recorden com “la gran senyora de la premsa”.