Barcelona, ?-1471 //
Beguina
Brígida Terreri les beguines catalanes
NI MARITS NI BISBES. ELLA NO VOLIA VIURE A LES ORDRES DE NINGÚ. PER AIXÒ ES VA FER BEGUINA I VA DEDICAR LA SEVA VIDA A LA CURA DELS MALALTS I A L’ACOMPANYAMENT DELS MORIBUNDS. LA PRESSIÓ DE L’ESGLÉSIA, PERÒ, AL FINAL ES VA FER NOTAR
P er a la majoria de les dones del segle XV, la vida només podia seguir dos camins: el del matrimoni —amb obediència al marit— o el del claustre —amb obediència a les autoritats eclesiàstiques—. Però algunes, ben poques, van saber trobar el camí del mig. Aquest va ser el cas de Brígida Terrer (o Terrera), una dona que pertanyia a la burgesia barcelonina i que va decidir fer-se beguina. És a dir: dedicar-se a la vida religiosa com a laica, sense estar enquadrada en cap institució ni dependre de cap autoritat masculina. Les beguines, també conegudes com a rescluses, havien sorgit a la regió belga de Flandes a la darreria del segle XII, i dos segles més tard van arribar a Catalunya.
AL SERVEI DELS POBRES
Brígida Terrer es va incorporar al beguinatge de Santa Margarida de Barcelona —que llavors devia tenir una o dues dones més— vers el 1418. Al cap d’uns anys, la mare i els germans li van concedir un dot de quatre mil sous i una pensió anual de trenta-sis lliures. Amb aquests diners es va poder mantenir ella i les companyes que van entrar a la comunitat.
Totes plegades combinaven la vida espiritual amb l’activitat de carrer: tenien cura de malalts, especialment dels leprosos, i també s’ocupaven d’atendre els moribunds i els que ja havien mort. En aquest sentit va ser important una companya que l’havia precedit, sor Sança, que havia aconseguit del rei Joan I la llicència perquè poguessin fer enterrar en lloc sagrat els cadàvers dels presos que la justícia havia condemnat a mort i penjava a Barcelona.
SOTMESES A PRESSIÓ
La vida independent d’una comunitat de dones soles despertava recels, i no els era fàcil evitar la pressió de la jerarquia eclesiàstica, incòmoda amb aquestes expressions de certa heterodòxia. El 1448, Terrer va demanar la protecció d’una autoritat civil —el Consell de Cent de Barcelona—, però no n’hi va haver prou. Els diners que procedien de la família van començar a resultar insuficients, i la situació era cada cop més difícil. Finalment, el beguinatge va acabar sota el paraigua de l’orde de Sant Jeroni. Naixia una nova comunitat religiosa al país, però s’havia acabat una experiència de llibertat per a les dones.
