Barcelona, 1895 - Londres, 1936 //
Cantant
Conxita Supervia, una estrella dels escenaris
AMB UN REGISTRE VOCAL ESPECTACULAR, CADA VEGADA QUE CANTAVA DEMOSTRAVA TENIR UNA SENSIBILITAT ÚNICA PER TRANSMETRE EMOCIONS. PER AIXÒ, TOTS ELS GRANS TEATRES DE L’ÒPERA DEL MÓN FEIEN EL QUE CALGUÉS PER PROGRAMAR-LA
Carmen canta, orgullosa i coqueta: “L’amor és un ocell salvatge que ningú no pot domesticar...”. A l’escenari l’acomboia el cor. I entre el públic, homes i dones de vint-i-un botó senten la màgia que desprèn la jove cigarrera. El Liceu es rendeix a la mezzosoprano que posa art i passió a la protagonista de l’òpera de Georges Bizet. Ho fa tan bé que el director escènic i artístic dirà més tard que té “una gola prodigiosa” i que la seva interpretació teatral “fa que un entengui els mil i un disbarats que per ella va cometre el pobre Don José”.
UNA CARRERA PROMETEDORA
Darrere d’aquella Carmen que es posava l’audiència a la butxaca hi ha Conxita Supervia, que tenia una carrera molt prometedora al davant. De fet, tenia una habilitat vocal extraordinària —abastava més de tres octaves—, un gran domini de la musicalitat i sabia transmetre emocions d’una manera especial. Nascuda a Barcelona el 1895 en una família benestant, Conxita va estudiar música al Conservatori del Liceu, i abans dels quinze anys va debutar al teatre Colón de Buenos Aires.
L’èxit d’aquelles primeres actuacions va fer que, en tornar a Europa, l’escollissin per estrenar a Roma El cavaller de la rosa, de Richard Strauss. Els èxits, ja des d’aquesta primera etapa, van ser constants, encara que a alguns crítics els costava limitar-se en les aptituds musicals, i acabaven fent referència a la seva remarcable bellesa física. Ho tenia tot per convertir-se en una estrella de l’època, i la reclamaven a les principals meques de l’òpera.
UNA DIVA COM CAL
Va cantar als Estats Units, a Amèrica del Sud i va passar una temporada vivint a Itàlia, on es va casar amb l’alcalde de Nàpols. Van tenir un fill, però el matrimoni es va acabar molt aviat, i Conxita va tornar a viatjar. Com passa amb totes les dives de categoria, l’envoltaven mites i se n’explicaven excentricitats, com que feia col·lecció de figuretes en forma de tortuga. L’any 1931 la cantant va tornar a trobar l’amor: aquest cop a Londres, on estava actuant als espais més prestigiosos de la ciutat. Es va integrar a l’entorn social del seu nou marit, que era empresari, i va arribar a ser acceptada malgrat el seu anglès precari. I en aquella ciutat va morir, amb només quaranta anys, durant el part de la seva filla, que tampoc no va sobreviure.