Salut Borràs i Saperas, lluitadora anarquista

L a tarda del 3 de maig del 1897, un car­ru­atge puja tron­to­llant a Montjuïc. A dins hi viat­gen dues dones que es van a casar, cus­to­di­a­des per dues mon­ges i qua­tre guàrdies civils. Fran­cisca i Salut esti­men els homes que les espe­ren, però mal­grat això, l’ambi­ent és més sem­blant al d’un carro mor­tu­ori que no pas al d’un cotxe de noces. Perquè les núvies són dues pre­ses, mare i filla. Els nuvis també són dos pre­sos, que a més estan a punt de ser exe­cu­tats. I el casa­ment és forçat, fruit d’un xan­tatge sàdic de la justícia espa­nyola amb l’objec­tiu d’humi­liar i des­truir psi­cològica­ment alguns dels anar­quis­tes més des­ta­cats de l’època.

CASA­MENT DE CON­VENIÈNCIA

Quan va néixer Salut el 1878, la seva casa fami­liar a la Vila de Gràcia ja era un punt de referència per als anar­quis­tes d’arreu d’Europa. Els pares, Martí Borràs i Fran­cisca Sape­ras, par­ti­ci­pa­ven del debat ideològic, ama­ga­ven a casa anar­quis­tes per­se­guits d’arreu i difo­nien els seus prin­ci­pis (entre d’altres, amb l’edició del periòdic Tierra y Liber­tad). Aquest pro­ta­go­nisme va fer que les auto­ri­tats es fixes­sin en el pare, a qui van fer cul­pa­ble de l’atemp­tat con­tra el gene­ral Martínez Cam­pos. L’home no va poder superar les tor­tu­res i l’angoixa i es va suïcidar a la presó el 1894. Al cap de només dos anys, va ser al com­pany de Salut (Lluís Mas) i al nou com­pany de la mare (Tomàs Asc­hi­eri, un mar­sellès que havien refu­giat a casa) a qui van acu­sar d’un nou atemp­tat, el de Can­vis Nous. Va ser lla­vors quan a Salut i a Fran­cisca les van obli­gar a casar-se per l’Església amb les seves pare­lles si volien evi­tar que els seus fills anes­sin a bene­ficència.

VIDA REVO­LU­CIONÀRIA

Van accep­tar-ho, i tan sols unes hores després es van con­ver­tir en vídues. Tot i les desgràcies vis­cu­des, Salut no va renun­ciar mai a la lluita per les seves idees. Ho va fer a Cata­lu­nya, a França i també a Mèxic, on es va unir amb Octave Jahn a la revo­lució d’Emi­li­ano Zapata. Ella va tor­nar, de nou vídua, a Bar­ce­lona, però la Guerra Civil la va fer fugir, i va viure a París la resta de la seva vida, fins al 1954. Una part del seu arxiu, amb docu­men­tació sobre la revo­lució mexi­cana, es troba a l’Inter­na­ti­o­nal Ins­ti­tute of Social His­tory d’Ams­ter­dam.