“Tothom mor sol, però un no ha de morir abandonat”

No tant. El nostre va sortir bastant tard. El Comitè de Bioètica és lent, som molts i de moltes professions. Som un òrgan de reflexió que inclou professionals de moltes disciplines. Hi ha metges, filòsofs, infermeres, gent del món del dret… A vegades treballem a petició del Departament de Salut, d’un comitè d’ètica assistencial (CEA), d’una comunitat científica o d’un hospital. A vegades, com ha passat aquest cop, ho fem d’ofici, quan veiem que hi ha un problema i podem ajudar.

D’una banda, ajudar els professionals que prenien decisions difícils perquè sabessin que podien tenir el suport d’una opinió col·legiada i socialment acceptada de ponderació dels valors en joc, que ho estaven fent bé. I en segon lloc, ajudar que els ciutadans sabessin que aquestes decisions no es prenen d’una manera intempestiva i diferent d’un lloc a un altre, sinó que hi ha un comú denominador racional, raonable, que les sustenta.

La possible manca de recursos, perquè encara no existia de manera peremptòria, potser va ser una de les coses que ens van fer pensar que es necessitava més ajuda allà on es prenien les decisions, però no només va ser això. També hi havia decisions sobre com acompanyar millor la gent que estava malament o morint, o com ajudar a elaborar el dol a les famílies.

Tinc coneixement de la polèmica, però no he llegit encara el document del SEM. En tot cas, nosaltres el que diem és que l’edat no és “el criteri” de priorització. És un criteri més, i no el primer. Per exemple, entre una mateixa situació biològica, potser llavors sí que s’ha de tenir en compte els anys de vida previsibles i la qualitat de vida d’aquests anys. En tot cas, l’edat és només una forma de prejutjar l’estat d’un organisme però que s’ha de comprovar.

Això sí. A part que s’ha d’insistir que no es parla en el document d’allò que està indicat o no està indicat, sinó només de prioritzar-ho. No de qui s’ha d’intubar i qui no. Dic això perquè no sé si es té clar que la intubació no és un tractament contra el virus, la intubació no cura. Només serveix per esperar que el cos venci la malaltia, és un suport per a una espera. Si aquesta possibilitat és clar que no es dona, si no hi ha possibilitat que el cos venci la malaltia, si no pot afavorir en res, no s’ha d’encetar ni continuar: no té sentit. És un límit biològic que s’ha de respectar.

Ja he dit que no és un tractament. És una forma de poder mantenir la persona mentre el seu cos lluita contra la malaltia. I això sempre ha passat en medicina. Hi ha persones que tenen un càncer i no es poden operar. No es poden operar perquè veiem que l’operació no milloraria el malalt i, en canvi, introduiria danys i malestar.

Els professionals sí que hi estan acostumats, encara que amb més calma. Ara bé, és cert que aquesta situació ha tret a la llum alguns aspectes d’una forta tan abrupta que no hem tingut temps de reflexionar. Però no són nous, només que estaven una mica submergits. Una d’aquestes realitats és que la naturalesa de tant en tant té salts cruels i negatius per a nosaltres que no ens esperem, com pot ser un terratrèmol o aquesta pandèmia. I una altra és que també estem subjectes a unes lleis, a uns protocols mèdics en aquest cas, que abans no copsàvem i que poden sorprendre els hàbits individualistes als quals estàvem acostumats. Hem constatat de cop que estem sotmesos també a unes lleis racionals que els metges apliquen.

Els professionals ens hi anem habituant, tot i que no s’aprengui a la facultat, però quan ets metge resident o infermera aprens aviat que les decisions s’han de prendre bé i amb certa urgència. Ens hem adaptat també a això. A part, moltes es prenen de forma col·legiada en sessions clíniques. No prenem decisions individuals i aïllades gaire sovint, quasi sempre en equip, entre metges i infermeres. No es tracta d’un metge sol, és un equip mèdic que té uns protocols, que discuteix com aplicar-los. Hi ha més pensament crític, més reflexió del que sembla des de fora, en una sessió clínica per exemple. I tenim comitès d’ètica assistencial i el nostre.

I constatar la pròpia impotència davant d’un mal irreparable dona molta tristesa. De fet, és la compassió. Jo crec que un bon professional ha de sentir aquesta compassió, i això és el que s’està demostrant aquests dies, que els professionals senten, i no només actuen, davant de la quantitat de gent que ho passa malament, que mor, que té por, que està sola…Més que culpa, el que senten és la pena de la compassió.

La veritat és que sí. És aquesta una de les contradiccions, la necessitat que tothom té de morir acompanyat, i la impossibilitat que s’està donant en alguns moments aquests dies que això es pugui fer. Tothom mor sol, es diu a vegades, però és difícil morir sentint-se abandonat, un no ha de morir abandonat. A un li agrada sentir la mirada d’un altre contemporani, i si pot ser un dels que hi ha viscut amb lligams. Que vegi el que està patint, que se n’està anant, que aquesta mirada compassiva serveixi per acomiadar-se. Això ara pot entrar en contradicció amb el que passa en un moment determinat, en que s’està morint massa gent al voltant, que hi ha problemes de risc col·lectiu... És una pena, però hem de fer un esforç per valorar aquesta necessitat, per no depreciar-la.

Jo no tinc una visió de la situació general, però sé de molts casos en què sí que s’ha fet bé. He vist que hi ha formes imaginatives d’aconseguir que algú pugui sostenir aquesta mirada. També és bo que la tinguin els professionals, que no només provingui de la companyia dels éssers estimats, sinó també dels professionals. I a més del problema de malalt, hi ha també el dels familiars, dels que perden la persona: també sé que hi ha noves formes adaptades de contacte entre els metges i els familiars, del tractament del dol telemàticament, per exemple.

Sí, molt. Aquesta malaltia ha servit per posar de manifest la gran utilitat de les tecnologies. Seria impossible un confinament com el que s’està aconseguint sense una tecnologia que tothom té a casa. I no parlo només de les xarxes socials. Imaginem-nos tot això sense televisió, sense ràdio, sense mòbils...

S’està intentant. Cada vegada que es pot, es fa. El que és important és que els professionals vegin la importància que té, i que els ciutadans en comprenguin la dificultat. Si és així, ja sortiran a cada lloc formes de fer-ho. Jo he quedat sorprès de la capacitat d’algunes institucions, d’alguns hospitals, de canviar en pocs dies, de posar-se al servei d’aquesta situació.

Aquesta pandèmica ha demostrat aquesta necessitat. Es tracta, no només d’intentar curar malalties, sinó també i sobretot d’evitar que la persona pateixi inútilment. Aquest és el primer objectiu de la sanitat. Per això jo he insistit tant que qualsevol professional ha de saber sedar, ha de saber apaivagar el patiment de la gent que s’està ofegant.