“S’ha de treure de la precarietat les persones que fan el treball de cures”

Ha estat un procés. Quan vaig arribar aquí, indocumentada, em vaig trobar que l’única possibilitat de subsistència era acceptar feines informals i precàries en el sector domèstic. Parlant amb altres dones, moltes d’elles internes en cases, em vaig adonar que les dinàmiques de vulneració dels nostres drets eren sempre les mateixes i em vaig començar a moure per obtenir informació i assessorar les companyes.

Sí, li vam exposar les nostres línies d’actuació i ens va oferir el paraigua de l’associació Dones Endavant, una entitat amb trajectòria a Salt i Girona que en aquells moments estava inactiva. Vam optar per reviure-la posant en context una plataforma de dignificació i de suport de la dona sigui quin sigui el seu origen, ja que com a migrants compartim els mateixos reptes i les mateixes necessitats.

Partim del fet que som dones, migrants, documentades i sobretot indocumentades, discriminades i abocades a fer de cuidadores o d’empleades de la llar. Treballem la inserció laboral, l’alfabetització, donem suport a l’entorn familiar... Hi ha moltes dones que som cap d’una família que és al país d’origen. A més, tenim components culturals molt similars, formem part d’un sistema patriarcal basat en la submissió de la dona i per això, en les nostres trobades, ens ocupem del nostre redescobriment com a persones amb les nostres habilitats específiques i amb els nostres drets com a éssers humans.

És clar, som un punt d’acollida per a una dona que arriba a Girona, la informem, assessorem o acompanyem a fer tràmits, a sol·licitar suport per cobrir les seves necessitats. Hem deixat els nostres països per tenir un futur millor i, si ens ajudem entre nosaltres, ens empoderem per aconseguir el nostre objectiu, en un camí ple de dificultats.

Quan arribem aquí volem treballar, hem de cobrir les nostres necessitats i les de les famílies, però la situació d’irregularitat administrativa que patim ens aboca a una precarietat extrema. Hem d’acceptar sous baixos, llargues jornades laborals, falta total o parcial de respecte al nostre temps de descans, absència de baixes mèdiques perquè, si no, no cobres. La necessitat ens obliga a treballar en condicions de vegades denigrants, que freguen l’esclavisme...

Cert, el nostre objectiu és sortir a la llum i deixar enrere els abusos, però no tothom ens vol fer un contracte. És habitual haver estat treballant tres anys com a interna i quan arriba el moment la família et diu que no pot fer papers. És molt frustrant. Hi ha dones que porten cinc o deu anys sense estar regularitzades, pateixen molt, però fan el que sigui per no perdre la feina. Els fem suport emocional i psicològic perquè és duríssim resistir aquest horitzó d’incertesa sobre el qual plana l’ombra d’una deportació. Les animem a fer cursos de català o el que s’ofereixi des d’acollida, perquè el pitjor és que s’acabin resignant.

El tema de les cures està sobre la taula i potser aquesta crisi ens ajudarà a reflexionar sobre la importància de dignificar aquestes feines. Demanem a la ciutadania obertura de ment i empatia envers nosaltres perquè un altre dia poden ser ells o els seus fills els qui hagin d’emigrar, i demanem al govern que ens tregui de la precarietat i ens regularitzi perquè és just i perquè estem fent un servei indispensable, estem col·laborant en el desenvolupament de la societat i volem que es facin efectives les nostres cotitzacions i contribucions fiscals, com ha de ser.

Ens trobem en situacions insòlites en què l’estranger esdevé matèria primera fonamental: un piló de metges han aconseguit l’homologació exprés de la seva titulació, una companya explica que li han trucat d’una residència on havia anat a deixar reiteradament el currículum... També hi ha casos de dones internes que estan confinades i les obliguen a treballar el cap de setmana pel mateix sou o menys perquè els seus ocupadors diuen que han disminuït els seus ingressos. El que veig em referma encara més que hem de construir una societat i un món millor on la persona sigui valorada i es respectin els drets humans. Això ho hem de fer plegats.