La Puntaire amb final rosa

La Gemma ha escrit un llibre amb tot el que això representa. El va presentar fa unes setmanes a Caldes d'Estrac entusiasmada de l'esforç que hi ha posat. Un treball que ha estat llarg perquè, com ella mateixa explica, arran de l'accident de moto que va patir als disset anys els metges van pronosticar que difícilment podria tornar a llegir ni escriure. Les seqüeles de l'accident van ser greus amb una anòxia cerebral, l'amputació de la cama dreta i dificultats de visió i de moviment que ha pogut anar vencent de mica en mica fent un treball de rehabilitació neurològica. «Va ser tornar a començar de zero en molts aspectes, com recuperar la memòria i mica en mica la parla i fent petites passes amb l'ajuda de grans professionals», explica Núria Serra, mare i companya inseparable de la Gemma. A l'acte de presentació del llibre, on van assistir companys i veïns, es va retrobar amb alguns dels terapeutes i rehabilitadors que l'han ajudat al llarg de tot el procés. Constataven plegats que la Gemma fent grans progressos se n'ha pogut sortir.

«Ha costat, però puc tornar a fer el que m'agrada, pintar i escriure», explicava abans de començar l'acte. Amb l'ajuda d'un ordinador adaptat, amb un programa sonor incorporat i un teclat especial que li permet visualitzar les lletres ha pogut dedicar-se cada tarda a fer un tros de la seva novel·la. Al seu costat l'acompanyen per si sorgeixen entrebancs i fer-li la revisió dels textos. «Si li retocaves o l'hi afegies alguns cosa, se n'adonava de seguida i ho havíem de negociar», expliquen. La novel·la d'Agnès parteix del mite arenyenc de la Puntaire, segons el qual una jove del poble va morir de pena en creure que el seu amant, que havia marxat a les Amèriques a fer fortuna, no en tornava perquè l'havia oblidada. L'autora, però, fa una versió pròpia de la història basada en la vida de l'arenyenca Emília Rovira, que va viure a mitjan segle passat. No serà un final tràgic, i com ella mateix diu, el final el vesteix de color rosa i «acaba com ha d'acabar». Aquesta romàntica i tràgica història és molt propera als arenyencs. La Gemma es pot dir que és mig arenyenca ja que hi va néixer i créixer. M'explica que els seus avis estan enterrats al cementiri de Sinera, molt a prop del panteó presidit pel bust de marbre de la Puntaire.

Abans d'aquesta primera novel·la va escriure una sèrie de relats curts en forma de contes. Li agrada compaginar l'escriptura amb la pintura per la qual té una gran afició. Fa un any que ja va fer una exposició, després d'haver participat durant anys en les exposicions col·lectives de les trobades de creadors locals de Caldes d'Estrac. Alguns dels seus quadres es podien veure a la presentació del llibre.

La tarda ja la té ocupada entre la lectura i la pintura. Als matins diu que li fa més mandra les classes de rehabilitació que continua fent a Barcelona. Malgrat els inconvenients de desplaçar-se en cadira de rodes, li encanta viatjar. Confessa que cada estiu li agrada refugiar-se a les cales de Menorca, però que no li desagradaria voltar encara més lluny. Li pregunten quina música vol escoltar durant l'acte. Música clàssica o qualsevol cançó d'Enya ja li està bé.