Societat

Arcadi Calzada i Salavedra

DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA

«El final de Caixa Girona era previsible»

Director de la Fundació Príncep de Girona, Arcadi Calzada ha estat galerista d'art, alcalde d'Olot (1983-1984), president de la Diputació de Girona (1980-1983), vicepresident del Parlament de Catalunya (1984-95), vicepresident del Barça i president de Caixa Girona (1996-2009)

CAIXA GIRONA
A Caixa Girona fa la sensació que no s'ha portat la iniciativa i ha faltat lideratge
FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA
El príncep Felip s'hi ha implicat molt, ha opinat com un més, no ha imposat cap criteri
POLÍTICA
No penso tornar a la política, i no serà perquè no hagi tingut cants de sirena els últims anys

L'entrevista la fem en un novè pis de la Gran Via de Jaume I, de Girona. Té unes vistes espectaculars, La catedral es veu amb tota la seva contundència, intencionalitat i volum. És la seu de la Fundació Príncep de Girona. Provisional fins al setembre, que deixaran aquest espai inaccessible per a les persones amb mobilitat reduïda –ara se n'ha de dir així– per un espai més funcional i modern lluny del centre de la ciutat, al Parc Tecnològic de la UdG. Parlem dels Salavedres d'En Bas, tractants de bestiar, des del seu avi del mas Picanyol: una branca de porcs i l'altra de vedells. I de Joan Salavedra, Picanyol: «Una de les persones més llestes que he conegut.»

–Sempre he pensat que un tractant de bestiar i un marxant d'art són gent que es juga els quartos, han de tenir criteri i només els diferencia la mercaderia. Quina relació teniu avui amb l'art?
–«Comercialment ja no hi sóc. No, perquè he estat tan feliç els últims anys fent el que feia, que no m'hi he pogut dedicar. Aquesta és la realitat.»
–Però encara teniu la galeria.
–«Però més com a refugi d'alguns moments que com a dedicació professional, que en els últims quinze anys hi he dedicat poc, perquè he tingut la sort que he pogut fer coses que m'agraden. També t'he de dir que, si no hi hagués hagut la fundació, de Caixa Girona ja me n'hauria anat fa temps. Com a experiència, el món financer no m'entusiasma excessivament.»
–Va anar bé per fer fons d'art?
–«Va anar bé, estar a la Caixa, per gaudir de la fundació i contribuir a crear un projecte determinat de a la fundació. Només amb la Caixa sola, n'hauria marxat abans: per a mi era molt interessant, però el món financer és difícil, complex i delicat.»
–Us hi tornaríeu a posar, en l'art?
–«L'art és un món complex...»
–Cap on va l'art, o l'art sempre va?
–«L'art, com tota creació, és eclèctic. El marquen els creadors.»
–Els marxants ja no hi pinten res?
–«Ho fan els grans líders, els grans col·leccionistes i els grans gurus dels museus. En els últims cinc anys la gent que ha passat per la Tate Gallery s'ha consagrat universalment. Quan veus en Plensa, l'artista viu després d'en Tàpies més important que tenim, quan veus què ha fet a Chicago, què farà a Corea... són espais immensos... És un altre el concepte de creació: no és l'obra petita, sinó la instal·lació, el gran espai és a les mans d'uns quants, i els gurus que poden donar suport a tot això són directors de grans fires, grans museus... De marxants, n'hi ha pocs, avui, amb capacitat d'incidència, a part de Christie's i Sotheby's... La creació s'expressa a través de grans espais, ha trencat l'espai íntim, ha trencat l'espai tancat dels museus. Avui ha sortit a fora. Fixa't que el Guggenheim no deixa de ser una escultura, i, ep!, de l'Oteiza, concretem. Els volums de l'Oteiza els emplenem. Si tu portes la capacitat de creació al límit, no hi ha dubte que l'espai permet expressar-te amb una contundència que fa difícil fer-ho amb una tela o escultura petita. La capacitat d'expressió de Bacon és extraordinària, però una peça de Kiefer de deu per deu és una altra cosa.»
–El Guernica avui seria petit...
–«Picasso hauria ocupat deu hectàrees, Hauria ocupat una presència brutal en l'espai. Hauria agafat tota la Devesa i hi hauria fet una actuació, perquè quan hi arribessis quedessis aclaparat. Ja no val només el cartell del Picasso, perquè la imatge visual a través de la tela i internet és tan potent que se t'ho menja. Ara has de tornar a ocupar els espais.»
–Tornem a Roma i a la Xina.
–«Sens dubte. A l'imperi Romà, a la monumentalitat. Tornem a sorprendre tots els ciutadans amb missatges contundents, els que siguin. És irrebatible. Hi ha gent que fa coses interessants que ocupen espais petits... La globalitat ha tornat. El Chillida-Leku: Chillida se n'adona, i comença a recuperar la seva obra i la posa allà. I em deia quan l'anava a veure els últims quatre anys que el seu somni era a les Canàries, buidar la muntanya. Com entra la llum en aquell espai...»
–Permeteu que us digui que sou un home amb molta sort. Vau marxar en el moment oportú.
–«Les circumstàncies m'han anat a favor, però et diré que també m'hauria agradat viure aquesta etapa.»
–N'esteu segur que voldríeu ser a la pell de Manel Serra a Caixa Girona?
–«Hauria estat un repte i una oportunitat, però no m'ha tocat i l'he pogut veure des de la barrera.»
–Tres o quatre dies abans de plegar es van començar a proposar els fonaments que forcen les fusions. No penseu que les circumstàncies no us haurien dut allà mateix?
–«Han passat coses que jo no puc jutjar, perquè no tinc prou informació per fer un judici complet, però en tot cas, fa la sensació que no s'ha portat la iniciativa i ha faltat lideratge. Per tant, s'arriba a un final que també era previsible.»
–Voleu dir una fusió o l'absorció de «la Caixa»?
–«Puc dir que fa més d'un any ja havia comentat a gent de la Caixa aquesta hipòtesi.»
–Ja abans de plegar?
–«Sí.»
–Però no havíeu estat sempre en contra de les fusions?
–«Jo sempre vaig dir el següent i acabo: Caixa de Girona ha de procurar anar sola, vetllar fins al final per la seva independència. No ha d'anar de pressa per res, però si finalment les circumstàncies d'entorn fan inviable o impossible anar sols, després d'analitzar totes les hipòtesis, entre totes n'hi ha d'haver una d'important que és ‘la Caixa', perquè, per a mi, era la millor garantia per als clients de Caixa Girona i per als empleats.»
–Tothom us dirà, au va!
–«Si ho dic no és perquè sí, perquè hi ha gent que en pot donar fe. Dirigents de la institució ho saben. Jo no m'hauria compromès a res. Hauria intentat portar al límit els nostres actius, hauria intentat anar a poc a poc i escoltar totes les propostes, veure quina garanteix el futur més òptim. Hi va haver una certa precipitació al setembre. A partir d'aquí no conec la història i no la vull jutjar. I serà millor que ho deixem aquí.»
–I així no hi haurà cap problema amb la Fundació Príncep de Girona perquè es fusionen dos fundadors?
–«Sumadors i patrons fundadors.»
–De record de Caixa Girona ens quedarà veure-la com a fundadora de la Fundació Príncep de Girona (FPG).
–«Evidentment.»
–Abans de plegar ja sabíeu que hi hauria la FPG?
–«Les converses comencen el 2008, però no perquè jo m'hi impliqués professionalment; són converses en què se'm demana l'opinió i la possibilitat de crear-la, però mai havia pensat en un compromís professional. La meva idea anava, sens dubte, a dedicar-me a les fundacions de què formo part i a alguna empresa que m'havia fet propostes.»
–Que no em direu quina és...
–«Per exemple, Gesina, una empresa francesa de la qual formo part del consell d'administració; una de les cinc primeres empreses patrimonials d'Europa. Se'n parlava i s'ha concretat l'últim any.»
–No teniu dedicació exclusiva a la FPG?
–«M'hi vaig comprometre a temps parcial; ni de bon tros tot el meu temps.»
–Com, quan i per què es fa la FPG?
–«A la gènesi hi ha unes quantes persones que pensen que pot ser bo per a Girona crear una fundació que porti el títol del príncep. Aquí hi ha dos pares: Leopoldo Rodés i Isidre Fainé, amb els quals ens reunim tres o quatre persones de Girona, entre les quals hi ha en Josep Lagares i jo mateix.»
–L'objectiu de la iniciativa quin és? Tot fa pensar que es tracta d'una actuació politico-social per fer caure bé la família reial espanyola incipient...
–«No. Era aprofitar les circumstàncies per fer quelcom que valgui la pena per Girona. Vist el que ha passat a Astúries amb el premi, per què no provem de crear una fundació diferent que sigui capaç de fer quelcom diferent, que, a la vegada sigui important per al territori de Girona i per al conjunt de Catalunya. Home, t'haig de dir que mai, en cap moment, no hi va haver converses prèvies, cap mena de suggeriment de la família reial. Des del primer moment, el príncep va dir que la fundació era un full en blanc. El príncep Felip s'hi ha implicat molt, ha opinat com un més, no ha imposat cap criteri; té un gran sentit d'estat, una gran curiositat intel·lectual, sempre pregunta, sempre vol saber. Teníem clar que havia de ser una fundació del segle XXI per al segle XXI, al voltant de dos grans eixos: la gent jove, protagonistes del canvi, i el compromís social. Quant a la gent jove, el fòrum és el referent. Volem convertir el fòrum en el laboratori on experimentar el triangle màgic del futur: talent, innovació i emprenedoria. I que això passi a Girona i fer de Girona un referent internacional.»
–Des del primer any?
–«Estem a l'època de la impaciència, a l'època en què només val guanyar. Ens hem proposat cinc anys per aconseguir aquest objectiu, amb la màxima ambició des del primer dia. En el moment actual, dóna credibilitat obtenir resultats a curt termini. Si no tradueixes en coses concretes els teus projectes, estàs perdut. La gent no pot esperar dos anys que li diguis he fet aquest projecte i ja el tinc acabat. Per tenir el Fòrum Impulsa a punt en poc temps, un dels homes clau es diu Josep Lagares, una persona apassionada, informada i compromesa. Ell, per les seves condicions personals i empresarials, sap què passa al Món, al món de la comunicació, al món online, al món de la rabiosa actualitat. El Fòrum Impulsa no seria el que és sense en Josep Lagares.»
–Els recursos com es generaran?
–«De patrons i d'altres.»
–Com ara quins altres?
–«Crédit Suisse, Price Waterhouse i gent així.»
–Donen els recursos així com així?
–«Sí. D'alguna manera, els convidem a donar suport i a participar en projectes que ens semblen importants, un cop analitzats.»
–Tot seran donacions?
–«Aportarem una part petita i la resta serà finançada, patrocinada per tercers.»
–La casa reial n'hi posa, de recursos?
–«Només els patrons. Seixanta patrons a 30.000 euros, i els gironins, la meitat.»
–Caram!
–«No és el mateix l'empresa del nostre amic de Metalquímia, que Telefónica o Endesa. Són dimensions diferents.»
–A partir d'ara, aconseguirem que quan es parli de l'hereu de la corona, més enllà de Catalunya, se'l designi Príncep d'Astúries i de Girona?
–«Sí i t'ho puc demostrar: en el text introductori signa Príncep d'Astúries i de Girona.»
–No vull dir aquí, vull dir quan signi a Astúries, a Madrid o a Andalusia!
–«Aquesta realitat s'imposarà si som capaços de fer un projecte de fundació que valgui la pena, perquè si fem una feina brillant, no caldrà que ho demanem.»
–Quan deia que éreu un home de sort, no era pas només per la conjuntura. Heu fet tots els papers de l'auca i heu enganxat els moments més interessants. Sou director de la Fundació Príncep de Girona, però heu estat alcalde d'Olot entre 1983 i 1984, president de la Diputació de Girona entre el 1980 i el 1983, vicepresident del Parlament de Catalunya entre el 1984 i el 1995, vicepresident del Barça entre el 1997 i el 2000, i president de Caixa Girona del 1996 fins al 2009.
–«Sóc un home afortunat, és veritat; suposo que era a l'estació quan passava el tren i, com que sóc una persona que tinc il·lusió i m'agrada comprometre'm, he anat fent. Sobretot crec que he sabut dir prou. També m'adono que he de dir prou a la política i trenco radicalment. No faig mig, mig: quan la deixo, la deixo...»
–Per tant, mai més.
–«Mai més. Ho tinc claríssim, i no serà perquè no hagi tingut cants de sirena els últims anys. És una etapa que ja no toca. En la vida, el que no pots fer és obrir i tancar el llibre constantment; gires full, i punt.»
–Acceptaríeu un càrrec si CiU tornés?
–«No. S'ha de tenir clar que has completat una etapa, ja l'has completat, no pots tirar enrere. Quina credibilitat tens? A part, en la vida, hi ha un component fonamental que és la il·lusió. Només de pensar que tornes i que una sèrie de gent et qüestiona cada pas..., ja no em fa il·lusió.»
–Teniu més mandra que il·lusió per la política?
–«Sense il·lusió és impossible assumir cap projecte. I ara ni tindria cap il·lusió per la política tal com la veig avui.»
–Com veieu el panorama actual?
–«El canvi és imparable. La gent ha dit prou i, en l'escenari actual, el canvi, avui a Catalunya l'encarna el projecte de Convergència i Unió. Noto en l'ambient el desig de canvi.»
–El millor president del Barça és Laporta o Núñez, de qui vau ser vicepresident de la comissió de cultura?
–«El president que ha aconseguit millors resultats és Laporta, però crec que hi ha hagut grans presidents. Laporta ha obtingut resultats esportius brillants, però ha tingut errors. Montal va ser d'una dignitat tremenda en un moment difícil, marca el camí per damunt dels resultats. Qui dóna contingut patriòtic a la institució és Montal. Qui dóna seriositat econòmica i transparència és en Núñez. I qui, a conseqüència de tot això, dóna resultats esportius és en Laporta. Fa bé la part esportiva perquè no fa de Florentino; no s'hi fica.»
–I ara, per quin president aposteu?
–«Jo, en aquests moments, com vaig dir fa dos anys quan m'ho van preguntar, dono suport a Sandro Rosell. És la persona que reuneix millors condicions personals, intel·lectuals, professionals i de dignitat personal.»
–De totes les etapes que heu viscut quines triaríeu?
–«La millor i més feliç i més còmoda? Són dues: la Caixa i el Parlament, perquè les altres són curtes i crec que les etapes han de tenir entre deu i dotze anys per cobrir realment una acció de govern. He tingut la sort de poder actuar des de la unitat. Sóc alcalde d'Olot en un govern d'unitat; a la Diputació, també, i sóc a la mesa del Parlament, que és l'òrgan unitari. Això m'ha permès ser lliure i m'agrada ser un home de consens i transversal.»
–Recordo que us vau guanyar la fama de sortir a totes les fotos.
–«Suposo que en tinc part de culpa, perquè a la primera etapa democràtica molts crèiem que, en la mesura que fóssim capaços de gestionar i fer funcionar molt bé les institucions, a allò que donàvem credibilitat era a la pròpia democràcia. Llavors hi dedicàvem nit i dia. Lògicament, potser no ens adonàvem que érem a tot arreu, volíem ser a tot arreu i que la gent s'adonés que fèiem moltes coses. Generaves tanta notícia que eres més protagonista del que series en una situació de normalitat. Fa anys que no, és un tema superat.»

Alumne dels «àpits» i del Seminari

Arcadi Calzada i Salavedra va néixer al mas Picanyol de Sant Esteve d'en Bas, el 16 de novembre del 1946. És casat i té dues filles. Va anar a col·legi als àpits, això és l'Escola Pia d'Olot. Llavors va anar al Seminari de Girona. Aleshores el rector era el doctor Damià Estela, de Besalú: «Una de les persones importants i que més han fet per la gent d'aquest país. Va fer del Seminari l'espai de llibertat més important de Girona. Ens va ensenyar a estimar i a pensar. Estimar és la capacitat de compartir. Pensar és la capacitat de ser lliure per decidir. Als 15 anys, llegíem La pell de brau, d'Espriu, ciclostilat; hi havia en Modest Prats, un dels grans deixebles del Doctor Estela. Vam aprendre a llegir, a analitzar un llibre, i a usar el diccionari de sinònims.» Va acabar filosofia i als vint anys ja es va espavilar i va tenir la primera feina, «una cosa entre corresponsal de premsa, editor i l'art».



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.